04 juny 2020

Anar al contingut

El Barça s'encongeix

A l'espera d'Arda i Aleix, al gener, Luis Enrique gestiona una plantilla que viu el primer any sense Xavi, l'ànima, i sense Pedro, el remei ideal a la davantera

MARCOS LÓPEZ / BARCELONA

Sembla el mateix Barça de Berlín. Però no ho és. O sí, encara que només en la seva fotografia inicial. D'aquell onze que va guanyar el Juventus en l'obra cabdal de l'equip de Luis Enrique no falta ningú. Hi són els 11. Tots continuen al Camp Nou. Ter Stegen, Alves, Piqué, Mascherano, Alba, Rakitic, Busquets, Iniesta, Messi, Suárez i Neymar. El problema és que el Barça tetracampió s'ha encongit. I de manera perillosa. Entre la sanció FIFA -Arda Turan i Aleix Vidal no podran debutar fins al gener- i les decisions voluntàries

-Qatar acull els últims dies de Xavi amb la pilota i Pedro prefereix anar-se'n amb Mourinho abans que viure a la banqueta a Barcelona-, la plantilla blaugrana s'ha debilitat. No és el mateix Barça.

Ho sembla, però no ho és, entre altres raons perquè la diferència entre titulars i suplents es fa encara més evident, com va quedar demostrat a la Supercopa d'Espanya, on les rotacions massives de Luis Enrique no van donar resultat. El tècnic no deixarà de fer-ne, això és clar, però té menys marge de maniobra que fa un any.

PROTEGIR EL TRESOR  / El Barça té una cosa que no té cap més equip del món. Té Messi. No només això. També té Neymar. I Suárez. O sigui, disfruta de tres davanters dels quals cap altre equip del món pot presumir. Amb qualsevol d'ells farien un equip poderós i temible. El Barça els té tots tres junts. És el seu gran tresor. El que el fa diferent. I amb el trident, que va firmar 122 gols la temporada passada, una xifra bestial, es pot anar fins al fi del món. A les proves es remet Luis Enrique. Lliga, Copa i Champions en el seu primer any al Camp Nou ho avalen. Però ha de gestionar i mimar aquest tresor perquè, sobretot, no arribi tocat al tram final de la temporada quan es juguen tots els títols. Mimar-lo perquè la marxa de Pedro el deixa sense el relleu ideal per a qualsevol dels tres, obrint la pesada porta a joves com Munir i Sandro, que es troben davant l'oportunitat de la seva vida. O valen o no valen.

PASSAR L'HIVERN / En els seus tres partits oficials de les dues Supercopes (una, la d'Europa, ja és al museu, i l'altra, la d'Espanya, viu al nou San Mamés), el Barça ha deixat lliçons que no pot oblidar. Ni tampoc ho hauria de fer. Tant en la victòria (excepcional la primera hora amb el Sevilla, impròpia de l'estiu com si fos la continuació de Berlín) com en la derrota (indigna l'anada amb l'Athletic). Luis Enrique es troba, a més a més, lligat de peus i mans perquè no pot refrescar l'equip com ell desitjaria. No té el talent i la màgia d'Arda per donar horitzons nous al centre del camp. Ni pot disfrutar de la polivalència d'Aleix Vidal per injectar cames i velocitat al grup.

Té el que tenia. O menys, fins i tot, perquè Xavi, una vegada acomodat en el seu rol de suplent, va donar molta calma al Barça en partits esbojarrats, i el gol de Pedro li havia estalviat problemes. Ara, li correspon a Luis Enrique esprémer aquella segona unitat que habita al seu vestidor per resistir una tardor on no es guanya res però on es pot perdre molt. Necessita que Rafinha faci aquell pas endavant que tant se li exigeix. ¿Bartra? El mateix. ¿Sergi Roberto? Igual. I que els músculs de Vermaelen no s'esquincin amb tanta facilitat. Endevinar, per exemple, el misteri Douglas.

Serà, en realitat, tot un misteri que s'anirà descobrint amb el pas de les jornades. El Barça té intacte l'esquelet del tricampió, aquell equip que va poujar al paradís en tan sols sis mesos. D'Anoeta a Berlín. Ara ha de tornar a ser el que va ser allà. I no és gens fàcil.