Més que un jugador

El mes de maig passat vam descobrir que encara podíem dir alguna cosa de Lionel Messi: el seu braç dret es va tornar interessant. El 10 argentí es va fer un tatuatge de barroca inspiració. Com si desitgés refutar les versions sobre la seva falta de vida interior, va decorar la seva pell com un vitrall de la Sagrada Família per retre homenatge a la ciutat on oficia els seus prodigis i hi va afegir un rellotge (símbol del fugitiu pas de les eres), una contemplativa flor de lotus i un rosari que dibuixa amb devota literalitat el mapa de Rosario, la seva ciutat natal. L'autor de l'indeleble disseny és Roberto López i viu a Mar del Plata. Segons ha dit, Messi li va explicar perfectament el que volia. Si va ser així, va ser una de les frases més llargues que se li han sentit.

Fins a aquell moment, Messi havia travessat el món del futbol com algú que només s'expressa davant la pilota i aprofita les hores lliures per dormir llargues migdiades. La seva vida ha sigut aliena a les extravagàncies que s'associen amb el geni o la fortuna. Encara que tenia un parell de tatuatges (menys vistosos, per descomptat) i havia participat en alguna gresca a Puerto Madero, la seva mirada s'assemblava més a la d'un nen que anhela un gelat que a la de l'atleta milionari que cobdicia un Ferrari o una model russa. Però un bon dia el colze de l'astre va deixar de ser senzill: va aparèixer decorat com el rosetó d'una catedral gòtica.

¿Què significa aquest canvi de pell? Sense forçar gaire les idees, podem dir que representa la inqualificable temporada que el crac de Rosario ha fet al Barça. Jorge Valdano ha dit que el millor jugador del món és Messi, i el segon millor jugador del món, Messi lesionat. En certa forma, aquestes dues facetes van aflorar al Brasil 2014. En els seus primers quatre partits, Leo va exercir la màgia; en els següents tres, va ser una versió disminuïda de si mateix. Va ser el millor i el segon millor del món. Va sortir del Mundial amb la cara trista de qui només li concedeix el subcampionat al seu país.

A Barcelona l'esperaven problemes fiscals i un nou entrenador, Luis Enrique, que s'atreviria a fer-lo seure a la banqueta, la Sibèria del ­talent.

Excepte guanyar el Mundial, el 10 ja havia fet tot el necessari per acomodar-se en la llegenda juntament amb Pelé i Maradona. La temporada 2014-15 es presentava com un moment de transició en la seva carrera. Estranyament, l'únic que encara podia conquistar era un canvi d'aires. De sobte, la profanació va semblar possible: va córrer el rumor que un magnat rus preparava el xec fatal per portar-lo a un altre club.

Cristiano Ronaldo li ha servit de sistema de mesura, però aquest pols acabarà sempre de la mateixa manera. El compositor mexicà Mario Lavista diu: «Quina tragèdia la de Cristiano: és tan bo com Salieri, però viu en l'època de Mozart». Leo necessitava un altre al·licient que superar el depilat CR7 i, una vegada més, el va trobar en el mirall. Abans de compondre el seu propi Te Deum, Mozart va decidir competir contra si mateix. Un matí de maig vam veure el seu bigarrat tatuatge i vam sentir el que els rivals senten quan els ensorra. No hi ha manera d'explicar-lo ni d'aturar-lo.

Sense restar-los mèrits als seus companys ni a una tàctica que va simplificar la simfonia de passades a favor de la verticalitat del contraatac, el Barcelona va tornar a ser el millor equip del món gràcies al sobrenatural rendiment del seu número 10. El migcamp va ser menys creatiu (l'immens Xavi va jugar poc, Iniesta va decaure), però això no va gravitar en els resultats perquè Messi es va assignar una nova funció al camp. Durant anys havia sigut dos jugadors a la vegada: iniciava les jugades com un 10 i les acabava com un 9, un volant que es transmuta en centre davanter. Com si anticipés el tipus de jugador que serà després dels 30 anys, ara també s'assigna el paper clàssic del 8 (o del 6, si es pensa en Xavi). Les seves passades i assistències el van convertir en un mariscal de camp que no oblidava els seus compromisos de franctirador a l'àrea.

Els virtuosos estimen el capritx. La reinvenció de Messi va incloure excessos de l'art per l'art. De cop, va cobrar un penal a l'estil Panenka, amb tanta qualitat que va renovar el gènere del xut suau que flota amb humiliant lentitud sobre el porter. Des del 2006 cap equip li havia pres al Barça la possessió de la pilota com ho va fer el Bayern de Guardiola. El Camp Nou va veure un equip alemany d'infermeria, sense esclats ofensius, però que controlava el partit a l'altura del minut 70. Llavors va aparèixer el que no es pot preveure ni entrenar: Leo va decidir fer-se l'incalculable, anotant dos gols contra els quals no hi ha defensa perquè s'escapen de la lògica. Pep ho havia dit abans del partit: frenar un Messi inspirat és impossible.

En la final de la Copa va passar el mateix. El primer gol contra l'Athletic va ser una desmesura. Envoltat per mig equip, la Pulga va inventar forats (el més rar de tots va ser el que va trobar a la porteria, a tocar del pal esquerre del porter).

En moltes ocasions i per molts motius, el Barça és més que un club. Ha volgut el destí que tingui a les seves files el futbolista més excepcional de tots els temps. Sense el palmarès mundialista de Pelé o Maradona, ha lluït com cap altre en el torneig de màxima exigència, la Champions. Dues vegades ha alçat l'Orelluda com a protagonista màxim del joc i va per la tercera. Té al davant la Juve, que també opta al triplet i prové de la millor escola defensiva del futbol. No hi haurà forma de frenar Leo al camp. Tampoc les acrobàcies del porter poden arribar als xuts amb què neteja les teranyines del travesser. A l'última frontera, a tocar de la línia de calç, l'espera Gianluigi Buffon. Des que Dino Zoff va penjar els guants, cap porter havia tingut millor col·locació entre els pals. Serè en les tempestats, el primer home de la Juve reencarna el drama d'Hèctor davant Aquil·les. Un ésser humà s'enfronta a un semidéu. ¿Hi ha forma de desesperar el geni? ¿Les puntades de disseny que es preparen a Torí trobaran el taló de l'heroi? Dues formes de l'èpica busquen superar-se. La volcànica ofensiva del Barça contra la capacitat de resistència de la Vella Senyora del calcio. La inspiració i la paciència.

Notícies relacionades

Un Madrid indolent i espès es deixa mitja Lliga a Son Moix

Doble cop al Reial i a l’Atlètic

El partit ja és magnífic, ¡i no ha succeït! El que passi serà tan improbable com les gambetas de Neymar, la contundència de Tévez, la fantasia de Pirlo o les carreres de Jordi Alba. Encara més improbable serà el que Messi faci i fins i tot el que deixi de fer (la seva rutina de proeses és tan fecunda que suspendre-la és una altra classe de proesa).

Les xarxes de Buffon seran el seu sistema de mesura. En l'esplendor de la seva veterania, el porter italià representa el que un mortal pot aportar a la guerra de Troia.