Una dona de paraula

El 18 de novembre passat, feia el segon te amb llet del matí amb Florence Kiplagat a casa seva, a Iten. Després del seu parell de rècords mundials a Barcelona el 2014, l'extraordinària atleta kenyana m'havia invitat a visitar-la per celebrar la seva gesta i de passada conèixer la seva família, les seves dues filles, Faith i Shasa. El meu safari tenia com a objectiu convidar-la un altre cop a participar en l'eDreams Mitja Marató de Barcelona. M'acompanyava la meva filla Paula, i abans d'acabar la infusió em va comentar que semblava una mica nerviós. Ho estava. Volia preguntar-li a la doble plusmarquista mundial si es veia capaç de tornar a millorar els seus increïbles registres. Sempre he pensat i he tingut present que els atletes d'elit no són màquines, encara que ho sembli, i exigir-los cada cop més i més em costa un triomf. Ho reconec, per a això sóc un tou. Al servir-nos la tercera infusió, vaig aprofitar el moment i ho vaig deixar anar: «¿Tornaràs a Barcelona per millorar els teus rècords?» «Per intentar-ho, almenys», vaig afegir, per suavitzar la meva pregunta. «T'ho prometo», em va contestar.

Notícies relacionades

Florence Kiplagat bat tres rècords mundials a Barcelona

Horari del GP d’Espanya de fórmula 1 al Circuit de Barcelona-Catalunya

Durant els quatre dies que Florence ha passat aquesta setmana a Barcelona, abans del seu inèdit rècord de rècords, no vam esmentar ni cap vegada aquella conversa tan comprometedora. Ni tan sols quan el seu entrenador, Renato Canova, em va comentar la vigília que l'atleta estava preparant a fons la marató de Londres i que ell es donava per content si aquest cop la seva pupil·la baixava dels 66 minuts i superava la millor marca mundial de l'any (66.04) que la seva gran rival Mary Keitany acabava de fer, divendres passat, en la mitja marató REK dels Emirats Àrabs. Per a un atleta kenyà, guanyar la marató a la capital de la seva exmetròpoli és el màxim, m'atreviria a dir que prestigia tant com ser campió olímpic. Vaig entendre perfectament que el seu objectiu era Londres i que aquesta vegada els rècords passaven, en la seva escala de valors, a un segon terme.

Però alguna cosa em deia que Florence no es conformaria amb qualsevol cosa, i quan dissabte a la tarda es va canviar l'espectacular pentinat i es va deixar anar la melena em va semblar que la lleona estava disposada per caçar, almenys, una de les seves plusmarques mundials. Al final se'n va endur tres, tres plusmarques d'una tacada, una gesta inèdita en tota la història de l'atletisme. Quan m'hi vaig acostar per felicitar-la, em va respondre amb la mateixa frase que havia utilitzat fa uns mesos, mentre em convidava a degustar el tercer chai del matí, però en passat: «T'ho havia promès».