Adéu a 80 anys d'història

Demà Badalona s'acomiadarà d'un dels recintes que més han fet somiar, cantar, patir i plorar els amants de l'esport a la ciutat. El vetust estadi de l'avinguda de Navarra, als peus de l'autopista ­C-31, es començarà a enderrocar després de gairebé 80 anys d'història, una dilatada existència que l'ha convertit en un dels camps de futbol més antics de Catalunya des que es va inaugurar a principis de la guerra civil, l'octubre del 1936. Només el Camp d'Esports de Lleida, construït el 1919, presumeix de més antiguitat, si bé aquest últim va ser totalment reformat a principis dels 90 amb l'ascens del Lleida a Primera Divisió.

La Badalona republicana del 1936 avui està governada pel Partit Popular. Que l'apunt polític serveixi merament per entendre com canvien les coses. Totes, excepte aquest estadi que semblava immortal, immutable al pas del temps, sens dubte entranyable. Demà, per acomiadar-lo, s'hi farà un acte d'homenatge (11.45 hores) obert a tota la ciutadania i en què també es rendirà tribut als socis més antics del club. Tot seguit es portaran a terme de manera simbòlica els primers treballs d'enderrocament.

Era obvi que el Club de Futbol Badalona necessitava una nova instal·lació. De fet, ja fa 15 anys que es va presentar una maqueta del que havia de ser el nou estadi, però l'espera --amb uns quants convenis no executats entremig-- s'ha fet gairebé eterna. «Ara esperem que la primera pedra del nou estadi es posi l'abril del 2015 i que en la campanya 2016-2017 ja hi puguem començar la temporada», explica el president, Miguel Ángel Sánchez. El dirigent afegeix que la «gran ­gestió» de la seva junta directiva ha permès ­desbloquejar una situació que estava abocant el club «a la desaparició».

El nou estadi s'ubicarà en un terreny a pocs metres del camp de la travessera de Montigalà, on l'equip juga temporalment en aquest compàs d'espera. En una primera fase tindrà capacitat per a 5.400 espectadors, ampliable a 10.000 en cas d'ascens al futbol professional.

Una dutxa a Tercera

L'estadi de l'avinguda de Navarra va tenir la particularitat de ser un aliat per a l'equip i alhora un obstacle per al seu creixement. «Hi va ­haver anys en què per als nostres rivals resultava gairebé impossible guanyar al camp del Badalona per les seves característiques. Però quan vam construir un equip per pujar a Segona A amb Miguel Álvarez, ens va quedar petit per desplegar el joc que volíem», diu l'exjugador Albert Càmara, ­actual tècnic del Mollet.

El mític central recorda les bromes que va viure al vell vestidor l'any en què va aterrar a l'entitat. «Era el 2002, jugàvem a Tercera i ¡només funcionava una dutxa del vestidor! No et podies despistar ni un segon, si ho feies ja s'havien desvestit tres companys i et tocava una bona espera».

Notícies relacionades

De golejada en golejada cap als quarts

Una Espanya èpica es torna a exhibir

Per al periodista esportiu Xavi Saisó demà també serà un dia trist i emotiu. El locutor de la SER es va criar en una casa adossada a l'estadi i va aprendre a caminar a la mateixa gespa del camp. I no solament això. «Des de la terrassa de casa es veia perfectament el camp. Es veia tan bé, que diverses emissores que seguien els equips visitants hi venien a narrar els partits. D'aquí neix la meva passió per la ràdio», explica Saisó. El seu pare, en Joan, un dels socis més antics del Badalona, va ser testimoni el 1953 del partit contra el Barça que va commemorar les noces d'or del club escapulat. «Kubala es va acabar de recuperar d'una malaltia que va tenir en una clínica de Badalona. En senyal d'agraïment a la ciutat, va jugar mitja part amb la samarreta blaugrana i l'altra amb la nostra», recorda.

Arribats a aquest punt, la nostàlgia es barreja amb un futur esperançador que obliga a ser ambiciosos. «És un moment trist, sí, però la vida evoluciona. Aquest estadi havia quedat obsolet i som una ciutat prou important per pujar a Segona algun dia», reflexiona l'actual secretari de l'entitat, Francesc Serra. I és que molta gent a Badalona segueix pensant que el futbol es tornarà a equiparar, tard o d'hora, amb el bàsquet.