L'antítesi de Paquillo

Era un dels seus ídols de jove. Miguel Ángel López Nicolás (Llano de Brujas, Múrcia,  1988) estava més unit a un paisà, Juanma Molina, bronze en els 20 quilòmetres marxa a Munic 2002, entrenat pel seu mateix tècnic, José Antonio Carrillo, i actualment bon amic seu a Múrcia. Però també admirava el granadí Paquillo Fernández, plata olímpic, triple subcampió mundial i doble campió europeu (2002 i 2006) i que de sobte, en una de les investigacions de dopatge, l'operació Grial, es va veure involucrat en la tinença d'EPO i altres substàncies dopants a casa seva. Quan Miguel Ángel López va coincidir amb ell en el campionat d'Espanya del 2011 (en el retorn de Paquillo després d'un any de sanció), li va negar la mà. «Estic compromès amb l'esport net, encara que potser no hauria d'haver actuat així perquè jo no he de matar ningú», va confessar després. Al Mundial de Taegu, l'agost d'aquell any, ja es van saludar, encara que això no vol dir que el murcià combregui amb les dubtoses pràctiques que van acabar, en realitat, amb la brillant trajectòria del granadí.

Inici casual

López és un dels fruits, el més sucós, de la factoria a la Comunitat Murciana de Carrillo, el tècnic que ha entrenat cinc marxadors olímpics. El seu inici, com gairebé tots, va ser casual. Li encantava el bàsquet, però també compartia aficions atlètiques amb els seus amics. Quan tenia 11 anys, un d'ells va emmalaltir i ell es va avenir a substituir-lo a l'equip en una modalitat que li era totalment aliena, però que va aprendre a practicar en poc més d'una setmana. Va guanyar la prova i, a partir d'allà, sota l'apadrinament de Carrillo, ha recorregut tota l'escala jeràrquica de la marxa atlètica fins a coronar-se ahir campió continental a Zuric.

El seu historial, sempre in crescendo, impressiona. Va ser campió d'Europa sub-23 el 2009 a Kaunas i, després, 13è als Europeus absoluts de Barcelona 2010, 15è als Mundials de Taegu 2011, 5è als Jocs Olímpics de Londres 2012, medallista de bronze als Mundials de Moscou 2013 i, ara, campió d'Europa, en un any en què també va ser 5è a la Copa del Món de Taicang (Xina). En els dos últims anys va ser el millor marxador europeu als Jocs i el segon millor als Mundials. La seva fortalesa física i mental ja van juntes. Fa 1,81, pesa 70 quilos de pur múscul i ara és capaç d'amarrar-se a l'asfalt en qualsevol circumstància. «Ja no em costa lluitar a fons si no em trobo al 100%, com vaig demostrar a la Copa del Món de la Xina. Ja no tinc baixades», assegura. Ahir ho va demostrar una altra vegada en un últim quilòmetre en què va destrossar els seus il·lustres rivals.

Notícies relacionades

El Reial Madrid supera els 200 milions en fitxatges de classe mitjana i encara li falta un galàctic al migcamp

Snack’IN de Campofrío s’afegeix a la Copa del Món d’escalada a Madrid

Acostumat a estar fora de casa durant llargues temporades, ahir només va trobar a faltar una cosa: la companyia de la seva família. Moltes vegades l'acompanya, però ahir els seus pares no van poder desplaçar-se a Berlín. «Dedico aquesta victòria a la meva família, que no ha pogut ser aquí, encara que es deu haver emocionat molt veient-ho per televisió. Deuen estar ansiosos per parlar amb mi», va dir. La seva mare, Fini Nicolás, va confirmar el seu nerviosisme des de la pedania murciana de Llano de Brujas: «És el triomf més gran de la seva carrera i un èxit que jo he viscut amb molts nervis, fins al punt que no vaig poder dormir en tota la nit».

Les llargues concentracions al CAR de Sierra Nevada i, sobretot, al centre d'entrenament francès de Font-romeu, a prop de Puigcerdà, el tenen fora de casa mesos sencers. Una rutina que augmentarà, encara més, a mesura que s'acostin els Jocs de Rio 2016, on perseguirà la medalla que li falta.