Contador cau, es trenca la cama i deixa orfe el Tour

Plou massa en aquest Tour i les gotes de pluja semblen llàgrimes, pels caiguts en combat, pels que volien lluitar, pels que hi eren i ja no hi són. Alberto Contador volia guanyar el Tour. I de ben segur, malgrat el valent i inqüestionable Vincenzo Nibali, que ho hauria aconseguit. Era el seu any. Ho era... fins que no va veure un forat en plena calçada, en el descens del Petit Ballon, un d'aquells ports que a partir d'ara sempre seran maleïts en la història del Tour, infames, tal com ho és el Col de Menté, perquè allà es van acabar els somnis de Luis Ocaña, el 1971.

Contador volia guanyar a La Planche des Belles Filles, muntanya dels Vosges. S'havia vist fort, enorme, altiu, màgic, en la pujada a Gérardmer de dissabte passat. Havia vist esbufegar Nibali. I això era un senyal. «Planta't davant de la tele i no et perdis l'etapa. Busco la victòria i aconseguir temps». L'hi va dir, al matí, al seu company, amic, madrileny com ell, resident a Suïssa, com ell, i retirat del Tour per caiguda, com ell, Jesús Hernández. I va acabar amb la tíbia trencada.

Quan un ciclista cau, el primer que fa és recollir la bici i tornar-s'hi a enfilar. És el senyal que no s'ha fet mal. Però quan es queda parat, quan espera el metge és que hi ha alguna cosa més. És que el Tour queda orfe. És que el dia és gris, que ja està bé de ploure i de fer fred, que Contador és de secà, de Madrid, terra de calor estiuenca. Ho va intentar durant 20 quilòmetres. ¡20 quilòmetres enfilat a la bici amb la tíbia trencada! I no va poder més. Es va dirigir al cotxe, que el seguia, ja despenjat del gran grup, amb Bjarne Riis de copilot. «No puc més i aquí em quedo», com si fossin els versos de José Agustín Goytisolo.

El Tour 2014 tenia dos fills predilectes, predestinats a un duel que no es produirà mai. Chris Froome i Alberto Contador, al més pur estil de Fausto Coppi i Gino Bartali, de Jacques Anquetil i Raymond Poulidor, d'Eddy Merckx i Luis Ocaña. I per primera vegada en 101 edicions els dos grans favorits han caigut i han dit adéu. Contador va impactar contra l'asfalt, al costat de Nibali, a qui va donar ales, alliberat de la pressió del madrileny. Tots van voler, amb gran fair play, discutit per alguns, però admirat per altres, esperar Contador. Però no venia. Només s'havien superat 80 quilòmetres de l'etapa i quedava la meitat del recorregut i cinc ports per endavant.

Notícies relacionades

El Barça ja assumeix que no podrà jugar el Gamper al Camp Nou i s’inquieta per la seva tornada a la Champions

El Reial Madrid supera els 200 milions en fitxatges de classe mitjana i encara li falta un galàctic al migcamp

Mentre va dominar el dolor, Contador, auxiliat pel seu equip, va retallar temps. ¡I amb la tíbia trencada! Però quan el dolor es va despertar (també tenia un traumatisme al colze dret) va veure que era impossible seguir.

ALLIBERAMENT DE NIBALI / Nibali, lliure com un ocell, a la pujada a La Planche des Belles Filles ja no s'ho va pensar dues vegades. Volia guanyar, demostrar que per alguna cosa va ser el millor a les pujades britàniques i sobre les relliscoses llambordes. Alejandro Valverde va intentar seguir-lo. Intel·ligent, com ha de córrer a partir d'a­ra, va preferir perdre uns segons, instal·lar-se al podi i esperar el sol. Sempre quedarà Valverde.