El miracle del Marfil

Els entesos en futbol sala consideren el Marfil Santa Coloma l'Athletic de Bilbao d'aquest esport. Un planter inesgotable de grans jugadors ha estat, és i segurament seguirà sent la principal raó per la qual Santa Coloma manté el 2014 un representant en l'elit de l'esport espanyol. També ho havien estat el Licor 43 de bàsquet en la dècada dels 80, cosa que probablement no es tornarà a veure en la vida, i de forma més recent la UDA Gramenet, que es va plantar diverses vegades a les portes de la Segona Divisió de futbol. Avui dia, entre els millors, només queda el Marfil Santa Coloma.

El bressol del futbol sala

El miracle d'aquest club té un artífex evident. Avui no es veuria futbol sala d'aquest nivell a Santa Coloma si no fos per la figura de Vicenç García, fundador i president del club des del 1975. L'entitat va néixer amb el nom de la seva empresa, Industrias García i, als seus inicis, l'equip estava integrat per jugadors de futbol terra que havia reclutat per a la causa, a més a més de donar-los feina.

Després d'uns quants anys jugant els anomenats Campionats Meiland de Barcelona, l'entitat va entrar a formar part de la federació catalana i a disputar les seves competicions oficials. Industrias García va anar pujant de categoria com l'espuma fins a arribar a la Divisió d'Honor. «Nosaltres sempre diem que Badalona és el bressol del bàsquet, que Granollers ho és de l'handbol, la de l'hoquei sobre patins potser és Igualada o Sant Hipòlit de Voltregà, però a Espanya tothom sap que el bressol del futbol sala és Santa Coloma de Gramenet», declara Vicenç. De fet, el Marfil és el club degà d'Espanya i possiblement també ho és d'Europa. La Lliga Nacional de Futbol Sala (LNFS) sol·licitarà als organismes europeus pertinents que estudiïn si el club de Santa Coloma és el més antic del continent, i que així es reconegui oficialment. De manera oficiosa, sembla que el Peñarol de Montevideo és el més antic del món.

Aquesta temporada està sent especialment bona per als colomencs. Sota la batuta de l'entrenador Xavi Passarrius, amb una feina que està sent elogiada des de molts estaments, l'equip ocupa la quarta posició de la Lliga i encara segueix llepant-se els dits després de la memorable actuació al Palau Blaugrana, on van ser capaços de derrotar el gran Barcelona (4-6), campió d'Europa el 2012 i vencedor de les tres últimes lligues.

L'exili a Badalona

Els jugadors, a més a més, tenen guardat com un tresor el bitllet per a la pròxima edició de la Copa del Rei a Logronyo, cosa que es valora molt, ja que el club feia temps que no participava en la festa del futbol sala espanyol. «Feia cinc anys que no anàvem a la Copa del Rei. Crec sincerament que aquesta temporada estem rendint per damunt de les nostres expectatives. Ja va ser molt bo començar bé contra El Pozo, ja que això ens va donar molta autoestima», comenta el president. Precisament, l'equip murcià serà el rival del Marfil en els quarts de final de la Copa, el 14 de març.

Recordar la trajectòria del Marfil obliga a aturar-se en la temporada 1998-99, la de la final de Lliga contra el Caja Segovia, que els colomencs van haver de jugar a l'exili. El Pavelló Nou de Santa Coloma, on el Marfil juga els seus partits, no estava habilitat per a la retransmissió televisiva de l'esdeveniment, i això va obligar a traslladar els partits com a local al Palau Olímpic de Badalona.

Eulogio, al cel

Notícies relacionades

Dani Salgado: «Em van descobrir al carrer jugant amb col·legues»

La campanya surrealista

Aquella no va ser una decisió fàcil, ja que donava un avantatge molt gran als segovians abans del xiulet inicial. El temps ha fet veure al president que aquella modificació no va ser bona per als interessos no només de l'equip, sinó també de la ciutat. «Jo en aquell moment formava part de la junta directiva de la LNFS i no volia que el nostre nom s'associés a res negatiu. El meu pitjor error va ser acceptar que aquella final es jugués fora. M'hauria d'haver plantat i dir que la final es jugava a Santa Coloma o no es jugava».

L'excel·lent temporada del Marfil no és fruit de la casualitat. Hi ha un gran grup humà al darrere i potser un àngel de la guarda a dalt, al cel, allà on el terapeuta Eulogio García, persona irrepetible en aquest club, descansa des de fa uns mesos.