Dani Salgado: «Em van descobrir al carrer jugant amb col·legues»

És el pitxitxi de la Lliga amb 33 gols en 19 partits (l'any passat també ho va ser), una marca extraordinària que ha dut el campió d'Europa -el Kairat Alma-Ata de Kazakhstan- a interessar-se per ell. Dani Salgado (Santa Coloma de Gramenet, 1980), l'artiller del Marfil, és el jugador de moda del futbol sala i un referent a la ciutat del Besòs, que va deixar per viure amb la seva dona Meli i els seus bessons a Palau-solità i Plegamans.

 -La victòria al Palau i els seus quatre gols contra el Barça van ser espectaculars. ¿Com va viure aquell duel?

-Un derbi sempre es viu d'una altra manera. Anàvem a la pista del millor equip del món, que feia molt de temps que no perdia a casa. Fer quatre gols i guanyar va ser una alegria molt gran. Ens vam posar a cantar al vestidor com si es tractés d'una final. Va ser maco i més amb la plantilla tan jove que tenim.

-¿Com s'explica que Venancio no compti amb vostè en la selecció?

-Cada entrenador té els seus jugadors, però va ser dur no entrar ni tan sols en la llista de 25 de l'Europeu de Bèlgica sent el pitxitxi de la Lliga. Tant de bo arribi algun dia la trucada. Jo recolzaré sempre la selecció. Vaig rebre molts missatges de carinyo. Veus que et respecten la feina.

-La classificació per a la Copa d'Espanya ha estat un èxit brutal en un club humil com el Marfil. 

-Sens dubte, és el torneig en què es viu de debò l'espectacle del futbol sala. Feia cinc anys que no hi érem, jugant fins i tot play-offs de descens. Hi anirem amb moltes ganes.

-¿Quin secret té aquest humil club, un dels fundadors de la Lliga?

-Només hi ha un secret: Vicente García, el president. Aquest home es mereix un monument. El que gasta per a l'esport i els seus esforços perquè aquests nens tinguin un futur són encomiables. Tant de bo arribi algun patrocinador al club per ajudar-lo. Des d'aquí els faig una crida. Som una entitat que vol créixer, que està fent les coses bé, que mai ha deixat de pagar a ningú.

-Vostè va començar jugant a futbol. ¿Com va ser el trànsit al futbol sala? 

-Jo vaig començar com molts nois de la meva  època, en un club d'un bar del meu carrer: l'Imperio. Al cap de poc vaig anar al Sant Gabriel de Sant Adrià. Havia de passar d'una categoria a l'altra i un entrenador em va dir que en lloc d'anar a l'A havia d'anar al C perquè era molt baixet. Vaig estar a punt de recalar a l'Espanyol, però un dia va canviar tot. Jugant al carrer amb els amics em va veure un entrenador d'Industrias García. Em van descobrir xutant una persiana amb col·legues. Em va dir si volia provar al futbol sala, que em donaria unes Munich per entrenar-me. I res, hi vaig anar, em van fitxar, vaig començar com a cadet i aquí estic.

-Tamudo, un altre futbolista colomenc, sempre es va considerar un jugador del carrer. ¿Vostè pensa igual?

-I tant. I n'estic molt orgullós. La meva passió era jugar al carrer amb els amics. El que ara es fa amb la consola es feia abans amb la pilota. Disfrutàvem a les persianes, trencàvem coses, els veïns ens esbroncaven… Són records molt macos. L'esport et permet fer amics i uneix la gent. Jo vull seguir aquest camí, com ara, que porto l'escola del Marfil Santa Coloma. Vull ajudar que tots aquests nois siguin no només bons jugadors sinó també grans persones.

-¿Com valora la figura de Rubén González, el capità que ha seguit tota la seva trajectòria al Marfil?

-Se'm posen els pèls de punta. És una persona encantadora, d'aquelles que t'agrada conèixer. Per a mi és un exemple. Té una qualitat tremenda com a jugador, és un futbolista dels que anomenem tapats, però en realitat és un 60%-70% de l'equip. Té un cor immens, mai l'he vist fer un mal gest a ningú. Li tinc un grandíssim respecte.

Notícies relacionades

El miracle del Marfil

La campanya surrealista

-El campió d'Europa, el Kairat de Kazakhstan, sembla disposat a pagar molt pel seu fitxatge. ¿S'ha plantejat jugar a l'estranger? 

-Durant aquests anys m'han arribat propostes per jugar fora d'Espanya, però després d'estar a Castelló o al Pozo de Múrcia, això és casa meva. Del demà no se'n pot parlar. Ara com ara estic molt de gust a Santa Coloma i no vull parlar de Kazakhstan. No m'he plantejat mai marxar a l'estranger. La meva primera intenció és seguir lligat a aquest club per sempre, ara jugant i després en qualsevol altra faceta.