El cap més ben posat

El cap més assenyat del Barça va escoltar -potser per primera vegada- el Camp Nou com corejava el seu cognom. No és habitual que un estadi ovacioni un futbolista que només ha aconseguit deu gols en sis temporades, algú allunyat del gol i dels focus, que quan parla sembla que murmuri i que mai aixeca una cella més que l'altra. Sergio Busquets ha estat, en aquest lustre ple de triomfs explosius i joc harmònic, la paret silenciosa que tornava qualsevol pilota a un company. Encara més: no només l'hi tornava, sinó que millorava tot el que rebia. Tant si era un meló, com un totxo o una taula camilla. Busquets ho transformava en una pilota jugable, que és, al capdavall, l'autèntic valor d'una passada i no aquesta tendència actual de posar-li estadístiques a qualsevol toc intranscendent.

Notícies relacionades

Patri Guijarro: "Ja em sento més jo a la selecció, com al Barça"

El Madrid topa amb Luis Enrique

Subjectat per Busquets i Piqué, el Barça ha vençut el decadent Milan a partir de dos ritmes diferents: a estones, a partir d'un trot feixuc, més propi de la càmera lenta que d'aquell vell axioma segons el qual la pilota ha de xiular sobre la gespa; de vegades, des de les carreres llargues, una manera vertical que ja va posar en pràctica Tito Vilanova i que tan bons fruits va donar en una porteria com en va donar de negatius en l'altra. El nou Barça pretén controlar pilota i espais, els dos grans protagonistes del futbol i la tasca no és senzilla: hi ha grans equips que dominen la pilota i d'altres que manen sobre els espais, però dictar la llei sobre tots dos no és precisament una cosa fàcil i, de moment, l'intent conté una barreja encara molt immadura: resultats magnífics, moments de brillantor resplendent i trams de descontrol majúscul. De tant en tant, això sí, salta l'espurna de les connexions felices, com quan Cesc li pica l'ullet a Messi i el partit agafa el color dels dibuixos animats.

En realitat, del Barça només se n'ha d'esperar que s'afinin els solistes i que no persisteixi l'orquestra en aquesta mena de confusió que el fa repetir que mai tornarà a arribar al nivell dels grans dies, no sigui cas que a força de repetir-la s'acompleixi la profecia. Amb un talent així sobre el camp no hi ha més alternativa de futur que la continuïtat en l'èxit, i per a això no hi ha recepta millor que l'ètica del treball com a via per assolir l'excel·lència, de la mateixa manera que al virtuosisme de l'orquestra només s'hi arriba a través de l'exigència en l'assaig. La fluïdesa en el joc és filla del treball i Busquets ho exemplifica.