La conquista inútil

No intenteu trobar aquí el dolor per lamort de Juanjo Garra. No és aquest el lloc. Ni la pretensió.No intenteu esbrinar en aquest text el que pateix aquesta gent, la glòria que persegueixen. Tampoc és el lloc.

Els seus cors estan trencats per la pèrdua recent d'un col·lega, però no utilitzaran aquestes pàgines per plorar-lo.

La pretensió d'aquest text (i tots diuen que és impossible expressar-ho en 8.481 caràcters) és saber per què pugen, per què ho intenten.

No hi ha res millor com partir del llibre escrit pel francèsLionel Terray, nascut a Grenoble el 1921 i mort, 44 anys més tard, al caure al massís de Vercors. Terray va resumir en un llibre, en un titular, la missió d'aquests aventurers al definir-los com «els conquistadors de l'inútil».

Terray assegurava que «una activitat no és més noble pel fet de ser més lucrativa». I, centrant-se en l'alpinisme, afegia: «El més important és l'acció i no el seu preu; perquè l'acció, en si mateixa, té un valor ¡enorme!». És per això que, al final, Terray, que no va poder coronar mai un 'vuitmil', entapissés de sarcasme i envernissés d'ironia la seva reflexió: «La meva vida no ha sigut res més que un llarg i delicat equilibri entre l'acció gratuïta, que era l'ideal de la meva joventut, i l'honorable prostitució, que assegurava el meu pa quotidià».

Pregunta sense resposta

Així que aquí ningú parlarà de diners. I sí de sentiments. Ningú pronunciarà la paraula glòria. Ni heroïcitat. Perquè cap d'ells es creu 'Superman'. Ni tan sols els agradaria volar per arribar abans al cim. Perquè no és elcimel que persegueixen, encara que per a alguns sigui vital arribar-hi. Només per a alguns.

No hi ha, en efecte, una resposta única, clara, a aquesta pregunta. «¿Per què pugem?», es pregunten tots ells a l'apagar el llum de la seva tauleta de nit cada dia. Les respostes són múltiples, encara que totes elles neixen en la infància. Totes.

«Terray té raó», relataFerran Latorre, de 43 anys i vuit 'vuitmils' a les seves cames, a més a més d'haver contribuït a desenes d'intents de salvament com el de Garra. «En efecte, se'ns pot qualificar de conquistadors de l'inútil. Però inútil en l'aspecte material. I de l'aspecte material en vius, però no creixes. Així que la nostra recompensa en l'àmbit mental, en l'àmbit anímic, és enorme, brutal».

Per Latorre, tot arrenca de la fascinació sorgida de nen, «quan admiraves l'impossible, quan començaves a sentir pessigolleig per aquella barreja d'esforç i perill». D'aquella infantesa, «amb menys de 10 anyets», neix la passió deJordi Canyameres, de 48 anys, zero 'vuitmils' però centenars de cordades. «Jo era d'aquells nens que s'enfilaven als arbres i no hi havia manera de fer-los baixar. Potser ens sentíem superiors. Uns privilegiats. Vèiem més i millor que ningú». Canyameres assegura que quan viatjava amb els seus pares en cotxe i passava davant les muntanyes de Montserrat «sempre em preguntava com havien sorgit aquells cims. De la terra, és clar; del no-res. Eren allà, cridant-me». El Jordi assegura no haver conegut «¡mai!» cap company de col·legi que es fes la mateixa pregunta. Perquè no n'hi havia cap.

Que l'hi diguin a la marePasaban. Begoña Lizarribar va arribar a qüestionar-se si havia estat una bona idea apuntar Edurne, amb seriosos, continus i crònics problemes de salut a l'estómac, a més a més de ser tímida i poc comunicativa, al club de muntanya de Tolosa. «Me l'han canviat», repetia Begoña al comprovar que tot el que girava al voltant d'aquell grup de muntanya havia aconseguit, com reconeix araEdurne, de 39 anys i la primera dona a coronar els 14 'vuitmils' del planeta, que passés «de la falda de la meva mare a la falda de la muntanya». I ja sense mals de panxa.

Ja ni us explico la infància deCarlos Soria, de 74 anys, posseïdor de nou 'vuitmils' (cinc d'ells coronats més enllà dels 60: K-2, amb 65; Broad ­Peak, amb 68; Makalu, amb 69; Gasherbrum, amb 70; i Manaslu, amb 71), quan, als 14 anys, després de canviar el taller d'enquadernació pel de tapisseria del pare, va viure la seva primera «excursió» a la Serra de Guadarrama amb una lona que va agafar d'improvís del taller. I després va venir la Serra de Gredos, els Pirineus, els Alps... «Només m'entusiasmava lamuntanya. Només explicant-te que la primera vegada que vaig veure el mar tenia 20 anys i va ser camí de Chamonix, buscant un cim, ja està tot dit».

«Com tot el que és humà, la nostra passió no és fàcil d'entendre, resulta incomprensible», narra Latorre, encara al Nepal. «Tot el que fa referència a les passions humanes costa d'explicar. ¿Com expliques l'amor? Impossible». Amb tot, aquest xicotàs gairebé invencible als cims troba almenys tres raons per ajudar-nos a entendre'ls. «Hi ha una raó estètica que ens mou a anar a la muntanya. La naturalesa és bella, salvatge i, en aquest sentit, conquistar-la, no vèncer-la, és tot un repte. Després, és clar, hi ha una raó esportiva. Tot el que està prohibit t'atrau. N'hi ha prou que et diguin que no ho intentis perquè hi vagis. I, finalment, existeix la fascinació de voler estar on no ha estat ningú. Cregui'm, trepitjar aquell metre quadrat, perquè no és res més que això, un metre quadrat, dos, tres, és únic».

Quan intervé l'èpica

Després està, segons el Ferran, la retòrica romàntica del repte. El mur de la marató (cap al quilòmetre 30 dels 42,195), la final de la Champions, Roland Garros, l'anell de la NBA... L'èpica, en fi. La fórmula és esforç+perill: por, fred, dolor, soledat, gana, incertesa.

«No som escriptors i menys poetes. No dominem les paraules, no sabem explicar-ho, ho sento. Es tracta d'emocions, sentiments. És el camí, no el cim. És ser-hi, no conquistar-lo». Canyameres és dels que pensen que la felicitat, el plaer, està en les petites coses de la vida. «El nostre cas, el meu, és molt personal. No intento convèncer ningú. Tot és molt interior. Crec en molt poca gent i més ara. No tinc religió. Les muntanyes, el camí cap a elles, m'han ajudat a construir-me com a persona», explica aquest brillant fotògraf que, com Latorre, també descobreix algunes de les seves raons. «Hi vull anar, però tornar. No sóc un boig. Tinc tres fills i ja vaig a la muntanya amb el mitjà. I, a més a més, vull tornar sent encara més amic dels companys amb qui vaig anar a la muntanya. I, si arribem al cim, fantàstic. En cas contrari, seguiré sent immensament feliç, ningú em prendrà, ¡ningú!, les tertúlies a la tenda, a 8.000 metres, a 20 graus sota zero. No les canvio pel cim».

No és un comentari qualsevol i menys d'un qualsevol. Aquest home, Jordi Canyameres, va estar, com Garra, al Dhaulagiri ¡el 1989! A la paret oest, la més llarga. On mai més ha tornat ningú. A 40 graus sota zero.

I el Jordi va desistir de pujar. No pas el seu company de cordada, Kiko Dalmases, que va tirar cap amunt, va fer el cim i va desaparèixer en el descens. «Ens estàvem morint, amb congelacions, mancats de reflexos, ens cagàvem a sobre, patíem pèrdua de coordinació, el fred ens impedia dormir i parlar... Estàvem desesperats, però no histèrics», narra serenament Canyameres, 24 anys després d'aquell infern.

Dubtes a 8.000 metres

«Jo volia baixar, salvar-me. El Kiko volia pujar. La meva llum era perdre altitud; la del Kiko, guanyar-la. No vam ser capaços de dir-nos res. ¡No havíem de dir-nos res! El Kiko va pujar i va desaparèixer. Jo vaig baixar, sol, entre allaus, tempestats, caigudes, lesions. ¡Vaig trigar quatre dies a baixar! No tinc el dit gros del peu dret, tampoc quatre falanges en quatre dits més», afegeix Canyameres restant importància a les seves amputacions.

Ara, cada dia, navega en el seu portàtil per si alguna cordada s¿atreveix a pujar per la cara oest del Dhaulagiri. «Estic convençut que si algú s'atreveix, trobarà el cos del Kiko». Per això mira l'ordinador. No deixa de fer-ho ni un sol dia. El Jordi manté l'esperança.

Pasaban, que sovint dóna conferències intentant traslladar la solidaritat i la complicitat de les cordades a l'empresa, no aconsegueix trobar mai les paraules per explicar per què va a la muntanya. «Les persones -relata aquesta dona aranya- vivim d'energia i sempre busquem un mètode per recarregar-nos. N'hi ha que corren, alguns treballen dotze hores a l'oficina, altres estimen. Jo vaig a la muntanya. És allà on recupero totes les meves energies».

Visió privilegiada

Notícies relacionades

¿Quants diners s'emportaria el Barça per guanyar la Lliga?

Stuani rubrica la salvació i es guanya l’estàtua a Girona

«Qui no ha vist fer-se de dia a més de 8.000 metres no ens pot entendre, ho sento», explica Soria des del Nepal, on va haver de desistir de coronar el Dhaulagiri. «Aquesta foto és nostra. Única. Vas veient una ratlla que apareix a l'horitzó, les muntanyes van emergint entre núvols sota els teus peus, apareix la claredat, tot es va il·luminant a poc a poc. Tu et penses que ets un astronauta. Veus aquest espectacle com si estiguessis fora del món, del planeta. T'ho has guanyat. És només per a tu. I ho disfrutes».

Però, quan t'ho demanen, no ho pots explicar. No ho saps explicar. Fins aquí el nostre intent.