Anar al contingut

Gent corrent

Jordi Moncusí: «Que sigui normal jugar al tamborí, com a futbol»

Mauricio Bernal

El que va començar al Fòrum de les Cultures, on el Jordi era monitor-conèixer un esport nou, aficionar-s'hi, practicar-lo, estimar-lo tant com per implantar-lo a Catalunya-, ve a ser més o menys el somni daurat que cultiva algú com ell, que va estudiar Ciències de l'Activitat Física i l'Esport, que treballa a l'Oficina Municipal d'Esport per Tothom, a Sant Cugat, i que des de petit ha estat un apassionat de l'esport. El tamborí, esport tradicional del nord d'Itàlia i el sud de França, una pràctica amb uns orígens que es remunten al segle X, és practicat avui a Catalunya gràcies -no és exageració- a aquest home.

-Expliqui'm exactament com va entrar en contacte amb el tamborí. -Doncs miri, cada cap de setmana venien esportistes de tot el món i feien una exhibició i un taller. Esports rars, vull dir, tradicionals. Així vaig conèixer el tamborí. Va resultar a més que un dia un dels jugadors no podia jugar i jo vaig haver de reemplaçar-lo. Vaig veure que l'esport tenia molta familiaritat amb el tennis, que jo havia practicat durant molt temps, i em va agradar molt.

-¿Què va passar després? Vull dir, aquí ningú sabia ni que existia¿

-Aquells jugadors eren francesos, i el que va passar va ser que alguns jugaven a l'equip de Les Pennes-Mirabeau i al cap d'unes setmanes van tenir el gest de convidar-nos a participar en un parell de tornejos a França.

-¿A qui?

-Bé, l'equip el conformàvem monitors del Fòrum, 12 en total. L'equip es deia Barcelona i jugàvem amb els uniformes del Fòrum, els de monitor. Crec que van veure que hi havia interès i el pas següent va ser que ens van invitar a jugar la Copa d'Europa, una espècie de Champions del tamborí; aquí ja hi vam anar representant Catalunya. Després del primer torneig havíem començat a entrenar-nos, és clar, a organitzar-nos.

-¿Com van aconseguir que s'hi interessés més gent?

-Bé, després de la Copa d'Europa vam posar en marxa la secció de Tamborí a l'INEF, que és l'Institut Nacional d'Educació Física, i així alguns alumnes s'hi van anar interessant. Després, com que molts dels que estàvem a l'INEF érem professors d'Educació Física en alguna escola, vam pensar: «¿Per què no introduïm el tamborí a les escoles?» Després se'ns acudien coses: «¿Per què no muntem un altre equip i fem un campionat?» Doncs com a resultat de tot això, dos anys després hi havia federació.

-La Federació Catalana de Tamborí. Que vostè presideix, naturalment.

-L'objectiu és fomentar-ne la pràctica, acostar aquest esport als nens i dotar-lo d'una estructura. Que sigui normal jugar al tamborí, com a futbol.

-Deu ser gratificant. A vostè, que li agrada tant l'esport, introduir-ne un de nou a Catalunya¿

-És emocionant, sí.

-Entenc que hi ha una lliga.

-Sí, hi ha un campionat masculí, amb nou equips, i un de femení, amb set. A la federació internacional estem molt ben valorats pel treball que hem fet.

-La raqueta és especial, ¿oi? No sé la resta d'equipament, però ¿on s'aconsegueix aquesta raqueta?

-Se'n diu tamborí, de fet, i és, per entendre'ns, com una pandereta. Una de les raons per les quals m'agrada tant és pel soroll que es genera quan es pica la pilota, això fa que sigui molt espectacular. De fet va ser una de les coses que m'hi van enganxar. I sí, la veritat és que només s'aconsegueix a Itàlia i França, i la majoria de fabricants són empreses familiars que solen vendre el material a persones pròximes, així que el que fem és que la gent que vol el seu propi tamborí el compra a la web de la federació.

-Deu estar content. ¿Quines metes tenen encara per complir?

-Doncs la veritat és que en tenim una de molt important, que és organitzar la Copa d'Europa del 2014, al febrer. Tenim molta il·lusió i creiem que acabarà sent possible, però necessitem que les administracions s'hi impliquin, ens recolzin.

-¿Què necessiten?

-Dos pavellons, per començar.