Ramallets i Seguer

Són història viva. Èmul del temps. Testimonis del passat. Exemple, fins i tot per al gloriós present. I advertència del que ha de venir en l'irrenunciable ADN del Barcelona. El club i l'Agrupació d'Antics Jugadors homenatja avui dues llegendes de la història blaugrana:Antoni RamalletsSimóniJosep Seguer Sans.

Em nego a qualificar-los amb la gastada cantarella develles glòries. Són dos xavals a punt de complir 89 anys un, i gairebé 90 l'altre. Ídols de la meva infantesa a qui, passat el temps, vaig tenir la immensa sort de conèixer i de tractar àmpliament, en la meva condició de periodista, primer, i d'entrenador, més endavant.

No he deixat mai d'admirar-los, respectar-los i estimar-los, encara que en les nostres respectives facetes professionals resultés lògic i fins i tot prudent dissimular-ho una mica. Amb permís: em permeto revelar un secret, en el cas que algú -veterà, òbviament- recordi la meva època de juvenil i sàpiga de lesclasses particularsque, amb 13 anys, rebia d'un fenomen irrepetible anomenat…Lasdislao Kubala. Quan em veien llançar un penal, el comentari gairebé resultava obligat: «T'ho ha ensenyatKubala». Doncs no. Laszi va revolucionar el futbol amb la seva arribada al Barcelona. El futbol del club blaugrana i el futbol de tot Espanya. Ningú recordava res d'igual. Aquell xaval ros i fornit ens va ensenyar a tots que hi havia una altra manera d'entendre -i de practicar- aquest esport. Però jo havia après a tirar el penal, amb una finta de cintura, veientJosep Seguer.

Recordo perfectament com em va impactar la primera vegada que n'hi vaig veure llançar un. El de Parets jugava al reserva del Barça. No s'havia consolidat encara en el titular perquè era molt jove. Va ser en un partit matinal al vell i entranyable camp de Les Corts. Jo era un nen i estava just darrere de la porteria, molt a prop del porter al qualSegueres disposava a tirar aquell penal. Dos o tres passets justos, es va acostar a la pilota, va fintar amb la cintura cap a la dreta del porter… i amb un gir ràpid i precís,va colpejar la pilota amb l'interior del peu dret, i la va enviar a l'esquerra del porter. Un engany simple i fàcil… si es té, és clar, la coordinació per fer-ho.

Aquella pena màxima deSeguerencara ara la conservo, fresca com una rosa, a la meva memòria. Jo, de molt jovenet, la vaig assajar des d'aquell dia una vegada, i una altra, i una altra. Jugant amb els amics del barri. Al carrer -perquè llavors es podia, sí-, als camps de la Bordeta i als d'Hostafrancs. Sense ell saber-ho,Seguerhavia estat el meu mestre. Per cert, ara hi caic, no l'hi he dit mai. Espero que llegeixi aquestes línies i rebi tot el meu afecte, la meva admiració i el meu agraïment. Gràcies, Patetis.

Amb el pas dels anys, un dels millors amics i més entranyables que he tingut d'aquell equip inigualable de les cinc copes,Marià Gonzalvo III-malgrat l'àmplia diferència d'edat-, em va parlar meravelles deSeguer. Josep és de Parets.Mariàera de Mollet. Junts agafaven el tren diàriament per arribar a l'estació de França i, des d'allà, amb el tramvia 59, es dirigien a les Corts. A l'entrenament. Però 250 pessetes de fitxa anual i un sou mensual de 50, més alguna dieta, no donaven per deixar de treballar. IJoseptornava a Parets després d'entrenar-se per dedicar-se a la seva professió: barber.

Com a futbolista,Seguerva ser un jugador tot terreny. Jo el recordo jugant d'interior. Algunes vegades, de davanter centre. També va jugar de mig. I l'1 de juny de 1952, va debutar amb la selecció espanyola, formant un bloc defensiu completament del Barça:Ramallets; Martín, Biosca, Seguer.

AmbRamalletsvaig coincidir a l'equip de l'Europa, quan jo feia els meus primers passos com a entrenador a les divisions inferiors del club de Gràcia i a l'Antoniel van cridar per entrenar el primer equip. Curiosament, va substituirVelasco. I dic curiosament perquè va ser aVelasco, precisament, a quiRamalletsva suplir a la porteria del Barça quan aquell va patir una gravíssima lesió. Era l'any 1949. I l'explosió de l'Antoni va ser meteòrica, perquè amb prou feines un any més tard, el 1950, va ser titular i una gran figura del Mundial de Rio.Ramalletsera un porter elegant, segur, reflexiu, manaire. Temperat i sobri, encara que també espectacular si el cas ho requeria. I un avís per als més joves: el millor porter de l'equip més complet en la història del Barcelona, fins a l'explosió de l'actual. Avui, elsPuyol,Xavi,Valdési companyia han superat tot el que és imaginable.

Notícies relacionades

L’Espanyol fitxa Kike García, cinquè reforç a cost zero

Ter Stegen s’acosta ara a un perillós dilema

I si l'Antoniera elegant al camp, a fora no ho era menys. Un home esvelt i distingit, tan curós que, un dia,Modesto, l'entranyable cuidador dels jugadors de l'època, em va revelar que en els desplaçaments cuidava amb molta cura els pantalons de vestir deRamallets, que col·locava gairebé religiosament a sota del matalàs del llit de l'hotel, perquè no es desplanxés la immaculada ratlla que els feia inconfusibles. Jo sé que a l'Antoni no li agrada que descobreixi aquest secretet, però també sé que em perdonarà perquè els aficionats d'avui i de sempre han de conèixer més i millor qui ha estat -repeteixo- el millor porter del Barça. I un referent de tota la vida per al futbol espanyol i mundial. Recentment, quanValdésva recollir el Zamora d'Or, va recordar el «senyorRamallets». Un home que diu del seu company d'homenatge avui que«Seguer ha sigut un grandíssim jugador, però encara l'honra més el fet que és millor persona».

L'amistat no pot viure sense l'estimació. I els dos personatges que homenatgem aquest dissabte són dos grans amics. I jo m'atreviria a afegir-hi que dos ostatges de l'eternitat, en allò més íntim de la història del Barça.