El 'clan' de Terrassa comença amb un empat

Per origen, no deu existir al món una selecció més cohesionada que l'espanyola d'hoquei sobre herba. En realitat, s'hauria de dir una cosa així com Terrassa Hockey Team. Impossible aglutinar millors jugadors en tan pocs quilòmetres quadrats. Molts d'ells van coincidir a la mateixa escola, es troben sovint pels carrers de la ciutat vallesana i fins i tot emparenten entre si (el segon entrenador, Roger Pallarés, és cunyat de Litus Ballbé, per exemple).

Tanta empatia i tanta proximitat no van impedir, no obstant, que ahir la selecció espanyola-catalana-vallesana empatés en la seva estrena davant el Pakistan, antigament una potència (va ser tres vegades campiona olímpica entre el 1960 i el 1984), però ara un combinat assequible que va plantar cara als nois de Terrassa. Un empat a un que deixa les coses obertes, però difícils, en els pròxims quatre partits, en què ja no poden fallar perquè només dos dels sis equips de cada grup accedeixen a les semifinals.

UN BRESSOL D'OR / La selecció ha mamat hoquei sobre herba a la ciutat bressol d'aquest esport a Espanya i subseu olímpica als Jocs de Barcelona-92, on les noies van guanyar l'or. 12 dels 16 seleccionats presents a Londres són de Terrassa. Tres més van néixer a Barcelona: Manel Terraza, Àlex Fàbregas (tots dos del Polo) i Miqui Delàs, encara que aquest juga a l'Atlètic Terrassa. Només Juan Fernández (Oviedo) i el reserva Andrés Mir (Saragossa) no són de la ciutat que, juntament amb la veïna Sa-badell, més esportistes aporta a l'equip olímpic espanyol.

L'entrenador, Dani Martín, va néixer a Suïssa, va viure a Valladolid i Alacant i es va acabar casant, per descomptat, a Terrassa, on ara resideix. L'idioma oficial de l'equip és el castellà. Però només oficialment. «Per respecte a Juan [Fernández] o a qui estigui de fora en l'equip, intentem parlar en castellà en les reunions o en la feina diària, però és inevitable que sempre tornem al català al camp», assegura Terraza. El tècnic també insisteix a intentar mantenir el castellà. «Però al camp sempre surt el primer que et ve al cap, la llengua materna», admet Martín.

Notícies relacionades

Snack’IN de Campofrío s’afegeix a la Copa del Món d’escalada a Madrid

El dia que el Tour puja la rampa de garatge de Tolosa

FE EN EL VESTIDOR / I és que són molts anys i molts partits junts, fins i tot abans d'arribar a la selecció. Pol Amat, que ja ha participat en cinc Jocs,va jugar ahir el seu partit 303 en la selecció, i ha format l'equip en moltes ocasions (els canvis són constants a l'hoquei) amb Edi Tubau (246 partits i quatre Jocs), Santi Freixa (190 partits i tres Jocs), que ahir es va fracturar el cúbit i serà baixa per a la resta de la competició, o els germans Ramon i David Alegre, que ja estan també en els seus tercers Jocs.

I, entre ells, ha tornat a la selecció després de molts anys Carles Litus Ballbé, un jugador de 27 anys que ha alternat la seva carrera esportiva amb la de seminarista. Al mes de setembre se'n va a Brussel·les per completar els estudis religiosos i espera que d'aquí dos anys pugui fer els vots i convertir-se en capellà. En la selecció és un jugador més, encara que és objecte de moltes bromes. «Els companys es moren de riure, més ben dit, es descollonen, amb la meva vocació. Ells diuen que és una tapadora per netejar la meva imatge, perquè abans era més fàcil veure'm de nit que de dia. Però em respecten i sempre em diuen que, si es passen, que els ho digui», explicaLitus.