Wembley, minut 111: gol de Koeman

Luca Pagliucatenia el nom una mica circense, però era un gran porter. Es va estirar al màxim i va compondre una figura tan plàstica que va embellir encara més l'escena. La pilota es va allunyar de la seva òrbita com un asteroide esquiu, "hasta luego, Luca", i va passar pel pam que va quedar entre la seva mà i el pal. A uns 25 metres de distància, un individu molt ros al qual els seus companys a vegades anomenaven elBombilla va començar a córrer, embogit, vociferant, com un il·luminat perseguit per un eixam d'il·luminats; era exactament això, i en una banda del camp van acabar per apinyar-se tots aquells paios demencialment feliços. El que acabava de passar és que Ronald Koeman, nascut aZaandam (Holanda) el 21 de març de 1963, havia llançat la canonada que guanyava la guerra més vella delBarça: laCopa d'Europa, la de les orelles grans, vindria per fi a la ciutat.

Va ser el20 de maig de 1992, en l'immortal estadi deWembley, en el bell minut 111 de la llegendària final davant el robustSampdoria de Gènova: unes dades que cap culer oblidarà mai. Avui, sí, se'n compleixen 20 anys.

Certament, abans del partit la tropa blaugrana (gairebé 30.000) se sentia obligada a passejar perLondres sense les angoixes d'altres vegades, amunt aquestes barbetes, que som els millors. Què dimonis, elBarça era el dream team, un equipàs, i no se'n parli més. A ningú se li passaria pel cap pensar que aquells italians intrusos i de províncies, entrenats per un serbi amb passat madridista, gat vell, seria capaç d'aixafar la guitarra. ¿A ningú? A tots.

El genoma culer

Elgenoma culer encara no ha sortit a la revistaScience, ni en fa cap falta. Tothom sap que el fatalisme és el tret majoritari [som en els anys 90 del segle XX, nota per als joves acostumats al triomf abundant i sense sofriments] i, a més, algunes vegades és veritat que al paranoic el persegueixen. Només feia sis anys delGran Trauma: Sevilla, 1986, Steaua, penals, això no pot estar passant... Depressió de cavall i la pell extremadament sensible fins a l'eternitat.

Però quan érem aLondres ja feia uns anys que alCamp Nou havia tornatJohan Cruyff, el gran curandero, i l'autoestima repuntava. Després vam saber que ja aWembley -on els jugadors havien arribat en l'autocar amb aquesta barreja de fe, silenci i por a tot el que és desconegut tan pròpia de les visites a les catedrals-, Cruyff els va dir allò de «sortiu i disfruteu», i la fórmula va funcionar (encara que sembla que va aconsellar el mateix dos anys després, aAtenes, i ja van veure quina gresca). «Anem a una festa, no a un funeral», havia dit l'holandès els dies previs a travessar el Canal de la Mànega.

Ell era la turbina de transmissió de l'optimisme en un club tan propens als pensaments negatius, a l'ai, ai, ai, a la zitzània entre famílies enmig del casament. En una entrevista publicada en aquest diari amb motiu de la final, el president,Josep Lluís Núñez, no es va estalviar el dard. «¿Quines són les seves relacions actuals amb Cruyff?», era la pregunta. «Bones, tenint en compte la seva peculiaritat», va respondre el màxim responsable del club.Núñez deixava clar que li semblava un capritx que l'entrenador no li permetés ficar el nas al vestidor ni en els fitxatges. La frase explicava que aquell matrimoni estava més pactat que el premi Planeta, que algun dia acabaria molt malament i que ni en portes de la glòria més gran es concedirien un moment de pau completa. El president fins i tot havia agitat les aigües la vigília de la final a l'anunciar aTV-3 que estaria un any més al càrrec i marxaria, cosa que no va complir. «Ara ja em puc morir tranquil», va dir després del triomf. I va mentir dues vegades: ni ha mort -Déu li doni salut- ni va estar tranquil molt temps més, perquè el matrimoni de conveniència amb l'entrenador no va trigar a esquerdar-se.

Males vibracions

Eren les males vibracions que emetia l'entorn, aquest ens molest, sense cara ni portaveus ni direcció postal, que intoxicava l'aire. Per això a la final, a més de disfrutar, s'hi havia d'anar amb paciència i molta fe, i cada un va muntar la seva càbala.Guardiola (l'únic d'aquella plantilla, amb Zubizarreta, que encara segueix alBarça) va passejar per totEuropa un amulet. Era una novel·la,Bella del señor, d'Albert Cohen, autor francogrec mort el 1981.Guardiola va començar a llegir-la (són més de 600 pàgines) en la primera eliminatòria, contra elHansa Rostock, cap a la tardor de 1991, i la va acabar just en la primaveralLondres. El llibre explica la fixació d'un home molt poderós per una dona que se li resisteix, i és molt lliure qui vulgui veure una metàfora de la relació entre elBarça i laCopa d'Europa, tan díscola ella amb aquest club fins a aquella tarda aWembley.

Guardiola va guanyar el títol més important del món quan només tenia 21 anys i la commoció emocional va ser tan forta que, atacat, ni tan sols va baixar al sopar de l'eufòria, el cava i la conga. A prop seu,Carles Naval,el delegat delBarça, va allitar la reina de la nit, laCopa d'Europa, exhausta després de passar de mà en mà i tant petó, en un llit de l'habitació 151 de l'Hotel Sopwell Houses de St. Albans-Abbey. Aquella mateixa matinada,Joan Gaspart,el vicepresident al qual els termespopulisme idemagògia sempre li van quedar massa estrets, esva remullar una mica al Tàmesi per complir, d'aquella manera, la seva penitència personal.

Una Sampdoria amb ganes de 'vendetta'

El PERIÓDICO havia enviat cinc redactors (Emilio Pérez de Rozas,David Torras,Marcos López,Xavier Hoste i qui subscriu) i dos fotògrafs (Jordi CotrinaiJoan Cortadellas), i s'havia distribuït aLondres una edició especial per a l'animosa culerada viatgera. «¡Eh, eh!, ¡que això és nostre, que som nosaltres!», va interpel·lar el vehementEmilio, valgui la redundància, a un grup que portava el diari a prop de Trafalgar Square. «Ja et coneixem, ja et coneixem... ¡Visca el Barça!», van contestar els seguidors amb complicitat. Després tots vam agafar el metro rumb aWembley, amuntegats amb molts seguidors italians i algun natiu perplex per la invasió mediterrània.

Els sampdorians tenien lavendetta en la mirada perquè elBarça els havia guanyat la final de laRecopa tres anys abans, i aquesta vegada creien en les seves forces. Tenien el seu particular xeic com a president -Paolo Mantovani, un riquíssim empresari petroler- i el club va progressar en poques temporades fins al punt de guanyar el 1991 laLliga davant de rivals com elMilande Sacchi, l'Inter de Matthäus i el Juventus de Baggio.

Notícies relacionades

Vine a escalar i apunta’t a competir: s’obre el termini d’inscripcions

Nadal esclafa el jove Blanch i es regala un dia més a Madrid

Vujadin Boskov, el de «futbol és futbol» i altres perles inoblidables, era l'entrenador dels genovesos, que confiaven cegament en els seus bessons del gol,Gianluca Vialli iRoberto Mancini, que ara acaba de ser campió dirigint elManchester City. Però el primer no en va encerta una («la traïció de Vialli» , va titular un diari italià, perquè després d'aquell partit va fitxar pelJuventus) iMancini va ensopegar amb unChapi Ferrer pletòric que no li va deixar tocar la pilota.

Com corriaLombardo, el calb, quina classe teniaCerezo, el lent, i quines defenses tan pesants erenMannini,Lanna,Vierchowod... El partit va ser bo, fins i tot molt bo, i el 1-0 no és un testimoni fiable del vaivé que hi va haver a les porteries.Zubizarreta va completar una de les seves millors actuacions amb diverses parades decisives, el mateix quePagliuca, i el pal va tornar un xut deStóitxkov. Inevitablement, aquell 0-0 tan tossut feia pensar en el pitjor.Sevilla, 1986,Steaua, penals, això no pot estar passant una altra vegada... Llavors,Koeman va xutar iva canviar per sempre el codi genètic del Barça.