L'esperit Porcar

Recordo que tot va començar en un bar de Pallejà. Eren els temps en què TVE encara retransmetia la Volta. Juan Porcar, que organitzava la ronda catalana, se'n va anar amb nosaltres a l'establiment, el típic local de tapes amb cert gust andalús. “Tinc una idea i us la vull explicar”. ¿A qui l'explicava? Doncs allà estàvem Pedro Delgado, Miguel Ángel Iglesias, Carlos de Andrés i qui subscriu aquestes línies. “Vull organitzar al Marroc -ens va dir Porcar- un Dakar però en bicicleta de muntanya. ¿Què us sembla?”. A mi, de seguida, se'm van il·luminar els ulls. Era l'any 2005, l'últim d'increïble domini de Lance Armstrong al Tour.

Porcar va tenir clar des d'un principi la denominació de la prova: Titan Desert. Deu ser una coincidència, però la ronda francesa també es va parir en un bar, cap el 1903. Va voler inicialment celebrar-la al desembre, coincidint amb el pont, a vegades aqüeducte, de la Constitució. No obstant, perquè en el desert fa fred, va veure després que era més recomanable traslladar-la al mes de maig. “¿Véns a la Titan?”. La trucada va tornar a ser de Porcar. Ja som a l'hivern del 2006. He de confessar que em vaig espantar. El cert és que llavors jo tampoc estava gaire posat en això dels entrenaments, a vegades espartans. Porcar va insistir (març del 2006). “Véns o què”. Vaig contestar llavors amb certa rapidesa. Sempre és millor dir la veritat: “Mira Juan, no he pogut entrenar i m'espanta una mica això de pedalejar per un país, el Marroc, i un ambient, el desert, que no conec. ¿Què tal si aquest primer any vinc només com a periodista?”.

Va ser tot un encert. Vaig viatjar al cotxe del director de carrera, que era aleshores Porcar, sempre en companyia de Rubèn Peris. Vaig conèixer el Marroc. Recordo com un dia Porcar em va explicar el significat d'unes pedres col·locades una a sobre de l'altra, com si fos una petita torreta, en un costat del camí. “És el signe que per aquí a prop hi ha un petit campament de nòmades”. En efecte, a uns 200 metres hi havia una tenda de campanya amb una parella que com a molt arribava als 20 anys i un munt de nens pels voltants. Els vam donar galetes i aigua. Al cotxe de Porcar em vaig enamorar del Marroc i allà vaig decidir que a l'any següent, 2007, tornaria a la carrera, però ja en el doble vessant de periodista-corredor.

La Titan del 2007 és per a mi la de l'arròs amb tomàquet cru, la del sèrum i sobretot la de la gastroenteritis que em va obligar a abandonar. Va ser el primer any que vaig compartir equip amb Iglesias i l'antesala del que per a mi va ser la meva primera Titan Desert liquidada des del principi fins al final. Que cruel que va ser l'etapa marató: 140 quilòmetres a més de 48 graus de temperatura i amb contínues trampes de sorra que t'obligaven a posar contínuament el peu a terra. Sort en vaig tenir d'una persona, avui companya d'equip, Rebeca Triquell. En aquella etapa em va doctorar com a corredor de fons fins al punt que l'endemà, ja convençut de les meves forces, vaig realitzar la que per a mi ha estat la meva millor etapa, en què em vaig classificar entre els primers 70 del dia.

Notícies relacionades

La Vuelta a Espanya arriba a Catalunya: així és el recorregut de les seves tres etapes transcendentals

El somriure de la Gioconda

Van venir després dos Titan Deserts, la primera d'elles va ser la segona en què Andrés Jiménez lluitava, també com a integrant del nostre equip, contra els elements per demostrar que els pedals es movien amb la mateixa habilitat que pedalejant sota els cèrcols. L'any passat va ser el primer, ja patrocinat per la candidatura de Tarragona per organitzar els Jocs del Mediterrani del 2017, en què vam comptar en l'equip amb un aspirant al triomf final, després quart, Israel Núñez, amb la direcció tècnica de Pedro Horrillo, i la participació d'un antic campió del món de ruta: Igor Astarloa. Va ser també un any en el qual els petits ocellets del desert servien com a inspiració de la carrera.

Aquest any, amb Óscar Pereiro, primer guanyador del Tour que s'enfronta al repte del Marroc, tornem amb el Miguel Ángel, amb la Rebeca i també amb el Sergi i l'Helena (i amb el nostre mecànic, el doctor Bofarull) per formar el més complet equip de Tarragona -i això que jo sóc de Barcelona- i per explicar-vos de nou i per a EL PERIÓDICO (de qui portem publicitat a la carrera) com es viu una prova ciclista per dins. Enrere han quedat hores d'entrenament, inventades moltes vegades perquè no entorpissin la meva feina. I també els mateixos ocellets, encara que ara volant per sobre de les aigües dels meravellosos camins que envolten el riu Llobregat.