Nuria Fernández: "¡Mare meva, que sóc or!"

No va poder aclucar els ulls en tota la nit. La nova campiona d'Europa de 1.500 metres lluitava ahir per creure's que la seva victòria a Montjuïc no havia estat un somni. Potser per això es resistia a dormir. Va celebrar l'èxit fins a les cinc de la matinada amb la família i els amics i, quan es va ficar al llit, tampoc no va poder agafar el son. A primera hora de la tarda, mentre viatjava a l'AVE de tornada a Madrid, la seva filla Candela, que havia caigut, reclamava constantment l'atenció de la mare mentre ella atenia la trucada d'aquest diari.

«Ha sigut una emoció tan gran que ni dorms. El meu cap encara està donant voltes a la carrera. Em sento fenomenal, és impossible ser més feliç», assegurava atropelladament i entre interrupcions la simpàtica i espontània atleta madrilenya, que ha hagut d'esperar als 33 anys (en farà 34 el pròxim dia 16) per sortir per fi a la primera pàgina dels diaris. La seva victòria als Europeus de Barcelona, emulant el també madrileny Arturo Casado (i en certa manera, per l'escenari, el Fermín Cacho dels Jocs Olímpics del 92) l'ha catapultat a una posició que li ha costat 15 anys assolir. Pel cap li ressonen sense parar els detalls de la carrera, llançada a gran ritme per la russa Anna ­Alminova i la francesa Hind Dehiba, amb Nuria corrent tota l'estona per la corda i Natalia Rodríguez, la seva companya de Tarragona, progressant per fora en l'última volta per no reproduir l'incident dels Mundials de Berlín de l'any passat, on va ser desqualificada després de guanyar per haver empès l'etíop Gelete ­Burka en un intent de passar-la per l'interior.

Una carrera de nivell

«Era una carrera impressionant. Només hi faltaven Burka i Yusuf Jamal [Bahrain]. Hi eren la campiona del món (per a mi Natalia ho segueix sent), la subcampiona, la líder de l'any per marques i cinc noies per sota dels quatre minuts. Impressionant», relata Nuria, que diumenge va establir la seva millor marca, però sense baixar d'aquella barrera psicològica: 4.00.20. Per la gran participació potser la va sorprendre més una victòria que va veure arribar progressivament, a mesura que la carrera s'anava obrint a favor seu.«Vaig anar tota l'estona a rebuf de la britànica [Lisa Dobriskey], de manera que no vaig gastar gaires forces. Vaig mantenir el ritme fins que faltaven 100 metres, vaig veure el forat i em vaig dir: '¡Mare meva, que sóc bronze!'. Després vaig veure que podia arribar a la plata i, al final, '¡Mare meva, que sóc or!' Va ser una sensació irrepetible».

Nuria, la nova heroïna de l'atletisme espanyol, va tenir ahir un dia atrafegat. De tornada a Pozuelo de Alarcón, on ara viu amb el seu marit i representant, Aser Pernil, i el seu petit tresor, Candela, no va parar de visitar familiars i amics, amb qui volia compartir el zenit d'una carrera esportiva que no ha estat fàcil. Després dels Mundials d'Hèlsinki del 2005, va verbalitzar la seva decepció al caure a les semifinals:«Jo no serveixo per a això». Però sí que servia, i tant. Va fer falta una nova orientació, un canvi en la direcció tècnica (fa quatre anys que s'entrena a la Blume de Madrid amb Manuel Pascua Piqueras i la seva dona, Mery) i, com en el cas de Natalia, una revitalitzant maternitat –Candela va néixer l'octubre del 2007, un mes abans que Guadalupe, la nena de Natalia– perquè les coses hagin ­canviat.

Nova tècnica

Notícies relacionades

L'Associació Europea qualifica com «una de les millors» l'edició de Barcelona

Un Madrid indolent i espès es deixa mitja Lliga a Son Moix

«Ha guanyat força treballant al gimnàs i ha modificat la gambada per fer-la més llarga. Ara corre més equilibrada», diu Manuel Pascua. Els canvis es van notar de seguida. Als Jocs de Pequín, Nuria no hi va poder ser per 27 centèsimes. Però després va fer el salt de qualitat. Va batre el rècord d'Espanya de la milla en pista coberta (4.21.13), va prendre a Marta Domínguez el de 1.500 (4.01.77) i va córrer el seu 800 més ràpid (2.00.35).

L'èxit de Montjuïc ha suposat el punt més àlgid d'aquesta ­atleta que va néixer fa gairebé 34 anys a Lucerna (Suïssa), on els seus pares s'havien instal·lat buscant feina. Quan tenia dos anys van tornar a Madrid. Ahir també hi va tornar, amb l'AVE, com una triomfadora.«Ara només ho vull celebrar i estar amb els meus».Paraula de Nuria.