«Ara sí que m'ho crec»

Va aixecar els braços i amb tres dits va fer el senyal, el símbol que acabava de guanyar el Tour i deixava per a la història la carrera del fair play, la de parar-se quan un punxa o cau i fins i tot de demanar perdó per atacar si el contrincant té la bici espatllada. Tots els companys de l'Astana el van anar a abraçar. Ningú esva evaporarcom l'any passat. París estava ennuvolat, com ho ha estat la salut del de Pinto durant aquest Tour, però els Camps Elisis eren els de sempre. Plens de gent.

Més lluny, al costat de la font de Pinto on els seus paisans celebren els seus èxits, la mare de Contador trobava a faltar Alberto.«Si em deixessin triar, segurament canviaria aquests èxits per poder estar més amb el meu fill»,explicava Francisca Velasco. Mentrestant, el noi atenia per telèfon la trucada del príncep Felip. Rafa Nadal i Andrés Iniesta ja l'havien felicitat dissabte, després de la contrarellotge, per SMS. També ho va fer el Rei.

El Tour es va cuidar prou que no hi hagués cap error en l'himne, com va passar fa un any. Aquesta vegada, Contador va escoltar l'himne correcte escortat per

Schleck i Mentxov. A diferència d'altres anys, no hi va haver cap nen pel mig. Sí que hi va haver abraçada i copet a la galta entre els dos amics. I fins i tot Frank Schleck de visita, ja recuperat de la fractura de clavícula i preparant a consciència la seva candidatura per a la Vuelta (el seu germà li farà de gregari).«No és cert. Andy encara confia més en mi que en Alberto», va fer broma el gran dels

Schleck, que va caure en el pavès del nord de França, al començament d'aquest Tour.

I Alberto va agafar el micròfon. Va parlar en castellà. El francès no el domina i l'anglès pràcticament no l'utilitza des dels incidents amb Armstrong de l'any passat. Davant de milers d'espectadors, va confessar les dificultats que havia viscut, el viacrucis en què s'havia convertit el camí cap a un altre triomf a l'avinguda que l'escoltava amb respecte, tot i que sense entendre les seves paraules fins que van ser traduïdes. I aplaudides.

«Moltes gràcies a tothom per l'afecte mostrat. Ha sigut un Tour molt complicat, en què a nivell físic no he estat bé, igual que en l'aspecte psicològic. He patit molt i em costa expressar-ho. Gràcies per fer-m'ho més fàcil». Contador, a París, igual que dissabte a Pauillac, ja no va sentir cap xiulet, cap nota de desaprovació. La gent sabia que havia fet molt més del que podia. La cara de dissabte del ja tricampió, després de la contrarellotge, quan es va treure el casc, era un poema. La pitjor posició d'un guanyador de Tour en la contrarellotge final de la prova; testimoni de la fragilitat amb què el corredor de Pinto va fer les últimes pedalades en el Tour 2010.«Ara sí que m'ho crec. A la crono vaig patir molt, però ara sóc molt feliç. Aquest triomf és un gran alliberament»,va reconèixer.

Llaminadures per als nois

Notícies relacionades

Armstrong marxa deixant el seu segell

Campions de nou encuny

Ja només li quedava la desfilada final. Fa anys que no es fa el passeig fins a l'ambaixada espanyola. Potser perquè guanyar el Tour a París és un costum, quasi un hàbit. I que duri. Deu Tours en els últims 20 anys; cinc de consecutius des del 2006, d'Óscar Pereiro. Va costar tant o més que aquest. Es va haver de desqualificar el vencedor i esperar un any que li donessin el títol al corredor gallec.

Contador ja en té tres. Si en vol més, haurà de lluitar amb el seu amic Schleck.«Andy m'ho ha posat molt difícil i és un gran campió. Tinc molt clar que la rivalitat serà molt forta els pròxims anys».El director de la carrera, Christian Prudhomme, els va obsequiar amb bosses de llaminadures. El Tour està encantat amb aquests nois.