Cristian Álvarez vol convèncer l'afició de l'Espanyol aprofitant els pocs partits que li deixa l'absència de Kameni

Fins als vuit anys va ser un davanter que no donava una pilota per perduda. Volia córrer, saltar, llançar-se a terra. Sortia al camp amb la il·lusió de marcar gols amb els seus equips de barri. Al Central Córdoba, al Rosario Sur, al Sanmartín.Cristian Álvarez (Santa Fe, 1985) no recorda, no sap què va passar aquell dia que un entrenador li va dir que endarrerís tant la seva posició que va acabar de porter.«Jo crec que naixem porters, que ja tenia vocació. No sé, m’agradava tirar-me, rebolcar-me. No vaig tenir mai por de les pilotes», recorda Cristian, que demà serà el porter titular de l’Espanyol perquè Carlos Kameni es troba amb la selecció camerunesa a la Copa de l’Àfrica.«Arriba una revàlida i és molt bonic, però no m’agrada la situació forçada que s’ha produït per la marxa de Carlos. M’agradaria jugar perquè m’ho mereixo», assenyala.«Confio en tu», li va dir el camerunès al vestidor de Mestalla després de la derrota davant el València.

Sis partits en dos anys

És molt possible que Cristian Álvarez sigui el futbolista més desconegut de la plantilla periquita. Des que va arribar a l’Espanyol fa dos anys, amb prou feines ha jugat. El porter argentí, que va firmar per cinc temporades, només ha disputat sis partits oficials. Molt pocs, per a un porter:«Per a aquesta posició és necessari tenir minuts, fer porteria. Quan es diu que els 30 anys és la millor edat per a un porter és perquè ha disputat molts partits i ha passat per moltes situacions a l’àrea».

El que és clar és que demà Cristian no es posarà nerviós pel seu debut a la Lliga davant el Saragossa. Va ser molt pitjor el seu debut a l’Argentina, al Central, el seu club de tota la vida, en el derbi contra el Newell’s amb a penes 20 anys. Aquell dia, el seu pare, Néstor, se’n va anar a una església –la Verge de Luján–,

que és a 200 quilòmetres de Rosario, per no saber res del partit. «Pregunti, pregunti a Pochettino què significa disputar un clàssic contra Newell’s». Cristian, un porter que s’ha fet a si mateix, que no ha tingut mai cap ídol, que sempre ha agraït el suport de la seva família, demana respecte per la seva forma de jugar.«He creat el meu propi estil, molt particular. No he copiat ningú i faig les coses com les sento, aprenent dels errors, progressant. La base és meva i l’estil és una cosa personal que tothom hauria de respectar».

Notícies relacionades

Snack’IN de Campofrío s’afegeix a la Copa del Món d’escalada a Madrid

El dia que el Tour puja la rampa de garatge de Tolosa

A Cristian li ha costat aclimatar-se al futbol europeu. Va notar el canvi.«Costa. Aquí els camps estan mullats; allà, secs. El futbol d’aquí és més ràpid, més tàctic. Allà és una altra cosa. Vinc d’una altra escola, on el treball és més físic. Aquí els entrenaments són més complexos», recalca el porter, que va notar una altra diferència: allà era titular indiscutible i aquí ha conegut l’amargura de la banqueta.«No penses mai a quedar-te fora del partit». Allà, a Rosario, sempre va jugar en totes les categories. Mai va patir la banqueta.«Se’m va fer molt difícil, vaig estar molttrist. Aquesta situació et baixa una mica a la terra, et dóna un toc d’humilitat i et fa fort mentalment».

Cristian reconeix que s’ha sentit perseguit per la seva forma de parar. Ha sentit moltes crítiques, ha notat molts nervis en els pocs partits en què ha estat titular. No entenia res, es preguntava què passava, com era que la gent treia conclusions al segon partit. El dia que va jugar davant el Getafe, sabia que tots els ulls estaven sobre seu.«Estaven esperant l’error per disparar-me des de la tribuna. Ho vaig fer bé i em vaig guanyar el respecte. Crec que vaig canviar la meva imatge». Cristian ho ha passat fatal, però no ha pensat mai a tirar la tovallola i tornar.«No penso abaixar els braços. He vingut a Barcelona a triomfar i no me n’aniré d’aquí sense haver-ho fet».