José Pérez Francés: "La meva bici pesava 14 quilos i en vaig perdre 7,5 el dia del triomf a Barcelona"

«Pérez Francés ve sol...». Totes les ràdios repetien la mateixa frase al llarg del matí d’aquell 2 de juliol de 1965. També l’única televisió –en blanc i negre, ja ho saben-- del moment. El Tour arribava a Barcelona i un espanyol, santanderí (Peña Castillo, 27-12-1936) i barceloní d’adopció i convicció per obra i gràcia del ciclisme, s’havia escapat així que havia sortit d’Ax-les-Thermes i sumava quilòmetres i quilòmetres en solitari. I, mentrestant, Barcelona anava sortint al carrer. Un milió de persones. Cosa que només han aconseguit Pérez Francés… i el Barça. Aquests dies, l’han invitat a actes i homenatges, i a estar present a la tribuna VIP, a la meta. Ha dit que no. Avui aquest campió noble i sincer serà qui esperarà el pilot del Tour al seu pas per la Conreria, on anirà en bici, és clar, amb els amics. I mentre vegi passar Contador, Armstrong, Sastre i companyia, no podrà deixar de pensar en aquell 2 de juliol de 1965.

–A veure: donen la sortida a Ax-les-Thermes i, quan falten 227 quilòmetres per arribar a Barcelona, vostè s’escapa. ¿Pensava arribar?

–Me’n vaig anar amb Julito (Julio Jiménez) i al cap de poc, ell em va preguntar: «¿Què fem?». Li vaig respondre que pensava tirar i ell em va dir que rodaria a ritme d’entrenament a veure què passava. Així que vaig tirar i vaig tirar. Algú, al pilot, va dir: «Ostres, ¿on van?».

–¿Quan va creure que guanyaria?

–Pensava que si arribava a la Garriga amb cinc minuts d’avantatge, «ja m’han vist prou». Durant algun temps l’avantatge va ser de més d’un quart d’hora… I a la Garriga hi vaig arribar amb set minuts.

–Contador i Flecha afirmen que ara no es podria portar a terme una escapada així. ¿Hi està d’acord?

–És la seva opinió. Jo sé les forces que tinc i sempre he sabut què podia fer. En ciclisme, qui no tingui ambició per guanyar, que plegui. On alguns es retreuen, com a les baixades, jo sempre anava molt fort. En els meus temps, els millors baixadors eren Bertran, Sanemeterio, Mendiburu… i jo mateix. Amb pluja, encara baixava més fort.

–Però des d’Ax-les-Thermes hi havia 200 quilòmetres plans…

–És cert. I sota un sol insuportable. La calor, aquell dia, va ser terrible. Per això també valoro més que la gent sortís de casa, omplís els carrers i omplís Montjuïc. ¡No havia vist mai tants aficionats a la muntanya!

–¿Va ser la millor victòria de la seva vida?

–Penso que la gent s’ho va passar més bé que jo mateix. Les emissores de ràdio anaven anunciant la meva arribada des del matí i el públic es va anar conscienciant del que passava. Però vaig aconseguir victòries i títols que em van omplir probablement més.

–La veritat és que vostè va ser una de les grans figures de la seva època.

–Bé... Aquell Tour del 1965 vaig acabar sisè a la general. Després, al Giro vaig acabar en el cinquè lloc i a la Vuelta també vaig tenir bones actuacions: segon el 1962 i el 1968; tercer el 1961, i el 1964 vaig guanyar la classificació per punts. Aquest mateix any també vaig guanyar a la Setmana Catalana. El 1961, vaig ser campió d’Espanya individual i per regions… No em puc queixar.

–En aquest campionat per regions, a Madrid, s’ho va passar força malament.

–Poques vegades m’he sentit tan malament. Corria amb l’equip de Catalunya amb Poblet i Beltran. Ens havien donat uns mallots grossíssims, que ens arribaven fins als genolls… ¡i amb les quatre barres! Cada vegada que passàvem i quan vam pujar a recollir el premi, ens van xiular com no s’ho imagina.

–El que no oblidarà mai és haver pujat al podi a París.

–El 1963, si no hagués estat per coses rares, podria haver guanyat molt més. Aquell any, jo volava, em sentia en plena forma: vaig fer tercer al Tour. Probablement és el meu millor record. Estar al podi del Parc dels Prínceps és extraordinari, no es pot explicar.

–Digui’m la veritat, ¿quant pesava la seva bicicleta?

–A principis dels anys 60, 14 quilos. Era d’acer i només tenia els frens d’alumini.

–Ara n’hi ha que pesen poc més de set quilos...

–És cert. Ara pesen poquíssim. Tot el que estigui per sota dels vuit quilos és un perill. Per això hi ha tantes caigudes… Per pujar, van bé, però un joc de rodes de 400 grams, el carboni, un monocasc entre 900 grams i 1,2 quilos, baixant vibren massa. I és un perill.

–Tornem a aquell 2 de juliol de fa 44 anys. ¿Quants quilos va perdre?

–Set i mig. Ja li dic que la calor era insofrible, abrasadora. Però és aigua i es recupera aviat.

–¿Prenia begudes isotòniques?

–¿Què? (Somriu).

–¿Creu que Armstrong pot guanyar aquest Tour?

–El veig més bé del que es podia esperar. Però encara falta molt. Estar anys sense córrer i tornar a guanyar, ja amb certa edat, només ho ha pogut fer un fenomen com Gino Bartali. Per la guerra, va estar 10 anys sense competir i va tornar a triomfar.

–¿Ha sigut el més gran?

–Per mi el millor de tot els temps ha sigut Fausto Coppi.

–¿Sense discussió?

–Sí. Jo he compartit la carretera amb bons corredors, Anquetil, Poulidor, Van Looy, Gimondi, Adorni, Gaul, Ocaña... Però pel que sé, vaig veure i m’han explicat, ningú com Coppi. Amb Bahamontes a penes hi vaig coincidir un parell d’anys.

–Per cert, aquella etapa que vostè va guanyar a Barcelona era l’11a de la carrera. El dia anterior havia abandonat Bahamontes.

–Cert. Va deixar el Tour i el ciclisme. Les forces ja li fallaven.

–A veure: si Bruynnel li hagués fet el mateix que a Contador i hagués dit als seus corredors que tiressin, encara que el líder de l’equip es quedés tallat, ¿què hauria fet?

–Doncs en la contrarellotge per equips m’hauria posat l’últim, no hauria donat ni un relleu i que em portessin. Si Contador vol guanyar, no pot pecar d’ingenu.

–Al desembre fa 73 anys, però segueix tenint un cos d’acer, sense un gram de greix, i les seves cames encara roden molts quilòmetres.

–Bé, surto un mínim de dos dies a la setmana i els diumenges, sempre. Cada setmana cauen entre 300 i 400 quilòmetres. Mentre el cos aguanti, ningú em prendrà la il·lusió d’anar en bici. Escolti, ¿per què no s’anima i ve amb nosaltres un dia d’aquests?

–Home, jo...

–Vinga, animi’s. Anem fins al peu del Garraf i allà esmorzem.

–¿I després tornen cap a casa?

Notícies relacionades

Snack’IN de Campofrío s’afegeix a la Copa del Món d’escalada a Madrid

El dia que el Tour puja la rampa de garatge de Tolosa

–No exactament... Després, pugem les costes i, ja que hi som i tornem a tenir les cames calentes, anem fins a Falset.

–Em sembla que no. Gràcies.