Joan Jané : "Les xineses s'entrenen 12 hores al dia si cal"

Joan Jané Tècnic de l’equip femení xinès de waterpolo. Davant vostre, un que ho ha guanyat tot i s’ha quedat sense feina. Campió olímpic i bicampió del món de waterpolo i ha hagut d’emigrar a la Xina per poder treballar.

--Perquè es faci càrrec del tipus d'entrevista: vostè, que hauria de tenir un carrer amb el seu nom a la Barceloneta que desemboqués a la plaça de Manel Estiarte, viu de mala manera, en una residència a la ciutat xinesa de Tian Jin per poder fer la seva feina, ¿per què?

--Perquè la meva família de l'aigua m'ha abandonat, m'ha deixat de banda, sospito que perquè pensen que sóc un trasto vell que ja no els serveix. He notat més que ningú que només tens amics quan triomfes. Em sento un marginat i, cregui'm, m'he preguntat un milió de vegades per què, després de tants triomfs, no em vol ningú.

--Em dirà que la pregunta, repetida un milió de vegades, no té resposta. Alguna cosa li deuen haver dit.

--Res. Ni piu. Només puc pensar que és pura enveja. Res més. He arribat a sentir que no m'ofereixen feina perquè demano un milió d'euros. Em fa riure. Si tingués un milió d'euros li juro que no aniria allà on em demana la Internacional.

--A sobre, la feina és un encàrrec.

--Doncs sí, un encàrrec que agraeixo i que és un repte per a mi. Col.laboro amb la federació des del 1992, fent conferències,clinicsi ensenyant com s'entrena en waterpolo. I, de sobte, em truquen i em sondegen amb la pregunta següent: "Jané, ¿series tan valent com per anar a entrenar a la Xina?". ¿Valent? ¿Qui va dir por, havent-hi hospitals? ¡I vaig baixar a l'arena sense muleta! De cap. Vaig pensar que era una gran oportunitat per demostrar a tothom que s'han equivocat amb mi. Sóc dels que pensen que, mentre tinguis il.lusió, has d'estar al peu del canó.

--Agafa la maleta i se'n va a la Xina.

--Hi arribo i, al cap de dues setmanes, vull tornar, volant, en vaixell, en tren, caminant. Mentiria si digués que plorava cada dia. No, no vaig deixar anar ni una llàgrima, però me'n van sobrar ganes.

--¿Tan dur és allò?

--Dur no, és la Xina. Un altre continent, un altre país, una altra societat, una altra educació, un altre idioma, un altre estil de vida, una altra idiosincràsia, una altra gastronomia, altres necessitats, una altra manera d'entendre la vida i, per descomptat, l'esport. No es pot ni imaginar la d'exàmens que he hagut de passar perquè es fiessin de mi. Vaig viure dos mesos amb una tensió enorme, envoltat d'un munt d'entrenadors de la federació, comissaris polítics i tècnics que em van sotmetre a tota mena de proves.

--¿Per què tant de control?

--Vaig acceptar el repte i, per tant, vaig acceptar ser examinat. En el fons, ho entenc. No deixaria 15 noies de 17 a 21 anys a les mans de qualsevol. És lògic que vulguin saber de mi, que vulguin saber com penso, si fumo, si bec, si m'agrada la festa o no, si sóc dictador o dialogant.

--¿Com es va acabar tot?

--Meravellosament. ¿Sap per què? Perquè estem davant del poble més hospitalari del món. ¡L'hi dic jo, que en tinc més proves que ningú! És cert, en dos mesos em van fer 354.000 exàmens però, quan vaig passar el control 354.001, es van entregar a mi i em van oferir un contracte per a tota la vida, ¡tota la vida! Em vaig convertir en un d'ells. Per ells, sóc un xinès més. En aquest sentit, em tenen el cor robat. Però d'aquí a quedar-m'hi tota la vida...

--¿És cert que van a sac en la seva preparació, que s'hi deixen l'ànima?

--He hagut de frenar-les. Si fos per elles o a mi se m'acudís demanar- los-hi, estarien 12 hores diàries a la piscina. No feien ni un dia de festa. El dia que els vaig aconseguir el primer descans, em vaig acostar a la piscina del Centre d'Alt Rendiment i hi eren totes, nedant, entrenant-se. Les vaig haver de fer fora de la piscina cridant: "¡He dit festa!". I sí, se'n van anar a descansar. Això sí, no he aconseguit que desconnectin dos dies seguits. Són unes màquines però, també en l'esport d'elit, es necessita tenir el cap clar i posar-hi el coll quan toca, no sempre. Això els ha costat d'entendre, però han millorat moltíssim.

--¿Què és el que li agrada menys de la seva feina actual a la Xina?

--La soledat, evidentment. No he pogut endur-me cap ajudant. Em salva internet, que és la meva porta al món que he deixat a Barcelona.

Notícies relacionades

Snack’IN de Campofrío s’afegeix a la Copa del Món d’escalada a Madrid

El dia que el Tour puja la rampa de garatge de Tolosa

--Estar sol és una porqueria.

--Estar sol és molt difícil. I estar sol i molt lluny, encara ho és més. Però hi ha una altra cosa que no suporto: només saben obeir, són molt submises, l'autoritat és incontestable. Escolten, obeeixen i executen. El que els dius va a missa. Jo els he demanat que em parlin, que m'expliquin els dubtes, que raonem junts. Per això sempre els intento explicar el perquè de les coses. He avançat una mica, però elles es resisteixen a obrir-se. No crec que sigui per por. Potser han viscut sempre molt tancats i ara, que necessiten ajuda, els costa comunicar-se, compartir. Són una gent meravellosa, joves amb fam de coneixements, d'aprendre, de progressar, nois i noies assedegats de demostrar al món que la Xina és un país a tenir en compte.