L'anàlisi de Johan Cruyff: 'Maneres d'equip gran'

Per joc desplegat, per gols marcats i encaixats... Fins i tot per l'estat d'ànim. És igual el barem que facis servir. La selecció d'Espanya és la gran favorita per a la final de demà. Però aquí balla un detall. Un de sol: que l'altre finalista és Alemanya. I aquests s'escapen de tota anàlisi prèvia. Poden jugar millor o pitjor, però tenen un do especial. Perden quan poden perdre, però la majoria de les vegades guanyen quan han de guanyar. Així de simple... així d'alemany. Creixen quan no van de favorits (Portugal), cauen quan els suposen guanyadors (Croàcia) i compleixen quan s'ha de complir (Polònia i Àustria). La guinda, contra Turquia. T'enfrontes a l'equip de les remuntades per excel.lència d'aquesta Eurocopa, al que marca al penúltim moment, al que torna a marcar a l'últim moment... però tornen a ser els alemanys els que marquenin extremis.

Més enllà del que pugui passar en la final, el salt de qualitat que ha fet Espanya ha estat espectacular. ¿Què ha passat ara perquè s'hagi donat? Sincerament, no és tant la seva generació de futbolistes sinó el que ha suposat, a nivell de confiança, el fet de superar la barrera dels maleïts quarts de final. I a sobre en una tanda de penals. I a sobre davant d'un os com Itàlia. De futbolistes de qualitat, Espanya n'ha tingut sempre. Bones arrencades de torneig, com el 4 a 1 davant de Rússia, també s'havien donat anteriorment, però després tot quedava aquí. La gran diferència consisteix en la mentalitat, positiva, guanyadora, que et queda al ser conscient que has passat del fracàs a la glòria. El seu partit de semifinals contra Rússia va ser de recital futbolístic, però sobretot anímic. D'autoconfiança, de voler més. I de disfrutar-ho mentre ho concretaves.

La segona part d'Espanya contra Rússia va ser de cine. ¿La diferència entre aquest i els altres partits jugats? El domini de la pilota exhibit de migcamp en amunt. Entre jugar a partir dels teus defenses i fer-ho gairebé tota l'estona a sobre dels defenses rivals hi ha un món. Després pots estar més o menys encertat en l'últim toc, l'última passada, l'última combinació, però amb tanta gent de toc, de qualitat,peloterosen majúscules al centre del camp, aconsegueixes dues coses. Permets descansar als teus defensors i tens sempre pressionats no solament els defensors rivals, sinó els seus mateixos centrecampistes, massa allunyats de l'àrea rival per elaborar més enllà d'una pilota llarga que normalment acabaràs controlant tu.

I després hi ha la confiança exhibida. Després de l'1-0 deXavi,res d'especular ni de recular. Tot al contrari. Es va anar a buscar el segon. I després del segon es va buscar el tercer. I això és propi d'un equip gran. Del que envia un missatge ben clar. Som bons, sí, però aquí manem nos- altres. I ho demostrem matant el partit.

ELS

BANCStenen una dita: els resultats obtinguts en el passat no són garantia de res per al futur. Anàlisi freda, sens dubte, però aplicable al futbol fins i tot malgrat que aquest està ple de sentiments i emocions. La rescato perquè es pot donar que Espanya perdi la final. I això xocaria frontalment amb la mentalitat d'aquí, on l'únic que importa és l'últim partit.

Notícies relacionades

El Reial Madrid supera els 200 milions en fitxatges de classe mitjana i encara li falta un galàctic al migcamp

Snack’IN de Campofrío s’afegeix a la Copa del Món d’escalada a Madrid

Les finals, siguin les que siguin, només les pot guanyar un. I si a nivell de clubs ja dic que és un èxit extraordinari arribar a la final de la Champions, el mateix passa a nivell de seleccions amb una final d'Eurocopa o de Mundial. Si perds, t'has de sentir immensament orgullós. Si hi arribes i perds, no ets cap perdedor.

A Anglaterra tenen una paraula per al que es queda a un pas de l'èxit:runner-up. Una paraula que porta implícita molt de respecte. A Alemanya en tenen una altra:vicemeister. I sona grandiloqüent, gairebé comviceministre. A Holanda, en canvi, estem com a Espanya. No tenim una paraula que transmeti respecte per al no guanyador, no pas perdedor.