Les claus de Johan Cruyff: Valdés, a l'altura de Casillas

¿Quin jugador fitxaries per al teu equip? D'entrada, aquesta pregunta té trampa. Perquè no és el mateix un porter que un davanter centre. ¿Un centrecampista? Molt bé. ¿De quina mena? ¿Roba pilotes o reparteix pilotes? ¿Amb bon xut de lluny o millor que visqui a prop dels meus centrals? ¿I per banda? ¿Un lateral de llarg recorregut? ¿Només un? Potser millor dos, un per banda. No, potser amb el dret ja passo perquè a l'esquerra ja tinc un extrem que s'atreveix amb l'un contra un i m'obre el camp. O no, d'això tampoc en tinc. Un davanter. Sí, un davanter sempre fa falta. ¿Però de quina mena? ¿Dels que aguanten bé la pilota, marquen la defensa contrària i després assisteixen per a la segona jugada d'un company? No, millor menut i rà- pid, un bala. I si no, un que no s'ho pensi, pam i a dins. ¿I un que tingui una mica de tots? Això seria el súmmum. I si a més el coneix tothom, si és arxifamós, encara millor.

¿A qui fitxaries per al teu equip? Tu, no ho sé; jo, el que necessités per completar-lo. Primer mira què tens i què et falta. I sempre sobre la base de tenir clar a què jugaràs i com ho aplicaràs. I sobretot, prohibit confondre rendiment amb espectacularitat. Perquè una cosa és eficàcia i una altra focs artificials. La segona cosa sempre crida l'atenció. La primera et dóna títols. O almenys, opció a guanyar- ne. I si l'eficàcia va unida a certa qualitat, bingo.

A mi, un que va per lliure al camp no el vull. Un egoista no em serveix per a res. Perquè, en contra del que molts pensen, un sol jugador únicament estira la nau puntualment i a curt termini. A la llarga, un equip basat en un sol jugador sempre acabarà estavellant-se. Perquè el futbol és equip i només a través del rendiment del col.lectiu s'arriba al premi final. Per això dic que la pregunta de quin jugador fitxaries té trampa. Perquè és impossible resumir-ho tot en un o dos noms.

I de futbolistes n'hi ha de moltes menes. D'entrada, necessites els tipus no brillants però que sempre hi són per ajudar els brillants. Jo, a la meva època dels Stóitxkov, Laudrup o Romário sempre sabia que podia comptar amb un infinitament menys brillant: Eusebio. Cada un tenia el seu rol, cada un feia el seu paper, però el que donava forma a aquell equip eren els tipus com Eusebio, sempre a punt per treballar per als de més talent.

Gent que t'aguanta l'embranzida en les èpoques que són menys bones. Com Maldini al Milan. Evidentment que en aquest Milan l'estrella és Kaká, i no Maldini, però tipus fidels i regulars com Maldini impregnen els seus companys d'aquesta serietat en el treball. Tipus com Raúl al Madrid sempre tindran la meva admiració i el meu respecte. Estiguin millor o pitjor. O com Buffon al Juventus. Quan van fer baixar la Juve a Segona estic segur que va tenir l'opció d'anar-se'n. I no ho va fer per fidelitat. Els que asseguren que això no existeix entre els professionals s'equivoquen així que apareixen casos com aquest.

Les etiquetes d'estrella es posen molt ràpidament, però segons el meu parer jugar bé o molt bé no és sinònim de crac. Perquè el cap és més important que els peus. Per mi és tan important el que es fa al camp com el que es fa fora del camp. El futbol, sempre primer. Únicament això et dóna un mínim de garanties per tenir una carrera llarga i sense enormes alts i baixos. A diferència d'altres brasilers, Kaká apunta aquest perfil de gran futbolista de llarg recorregut. El temps ens dirà què passa amb els màxims talents actuals, Messi i Christiano Ronaldo.

Notícies relacionades

Snack’IN de Campofrío s’afegeix a la Copa del Món d’escalada a Madrid

El dia que el Tour puja la rampa de garatge de Tolosa

Tots dos comparteixen moltes coses començant per la joventut i el talent. I tots dos són molt millors avui que quan van arribar al primer equip del Barça i del Manchester. Els seus focs artificials d'inici s'han anat polint en forma d'ajuda a l'equip. Marquen gols i donen gols. Juguen i fan jugar. Més enllà de les seves accions individuals i de donar espectacle, estan començant a dominar el que els farà més grans: tenir bon ull per als companys.

Analitzar els porters és una altra història. El Madrid, per exemple, basa gran part del seu èxit en dos puntals: un davanter que les col.loca (Van Nistelrooy) i un porter que para i molt. ¿És Casillas millor que Valdés? D'entrada, a un porter li demano rendiment. I de rendiment --parades que valen punts-- en tenen tots dos. ¿Més espectacular Casillas? Segur que sí, però en un porter el que val no és això sinó el que et dóna. I en això empaten. I si Casillas brilla més, si el veiem més espectacular --un concepte subjectiu-- és per una raó molt simple: li xuten molt més que a Valdés. No és qüestió de ser més guapo o més simpàtic --un altre concepte subjectiu-- sinó de fer bé la teva feina. I tant Casillas com Valdés ho estan fent perfecte, però en dos equips amb funcionament molt diferent. Mentre que a un li arriben més del que voldria, l'altre compleix en les poques vegades que li arriben. Al Madrid això delata desajustos defensius, no pas dels defenses. Almenys fins ahir.