La normalitat, a bord, no existeix

Són les 6.30 del matí. Clareja per babord. L'estela, per la popa. "Putamare, anem bé", em dic. El contrari seria fatal. Si el sol sortís per estribord significaria que anem en direcció contrària, i si l'estela estigués a proa estaríem navegant marxa enrere. Així és com es navegava fa 1.000 anys; no depenien de gps, ni de compassos giroscòpics, ni de corredores i ordinadors que no donen mai la informació que els demanes o estan avariats. Les estrelles, el sol, el color del mar, els corrents, el fons, són elements que la naturalesa, concretament el mar, posa a la teva disposició perquè els llegeixis, els interpretis perquè puguis portar el rumb. Ells no fallen, però el progrés i la tècnica els han arraconat: espero que Posidó no ens ho tingui en compte.

La vida a bord transcorre amb normalitat. O sigui, un incident darrere de l'altre. Els estrips i avaries apareixen per ordre alfabètic i estem esgotats. Quan no és el generador, és unwinche; quan no, l'electrònica i, com sempre, el generador. Les relacions amb el meu company no poden ser millors; o sigui, no existeixen. Gairebé no ens veiem mai. A vegades veig mig cos que surt de la sentina on està ficat contínuament, intentant reparar el generador o manipulant claus de pas o jo què sé.

L'ALTRA

NITvaig creuar-me amb ell a coberta, vam intercanviar una ganyota com a salutació que per si mateix ja ho deia tot: bona nit, com estàs... Jonathan és el company perfecte per a aquesta regata. No parla gaire, per no dir gens, i jo també sóc home de poques paraules, així que la relació és perfecta, o sigui, nul.la --fora de l'aspecte professional, és clar--. És l'única forma de portar-ho tant de temps en aquestes condicions. La resta són romanços. No hem vingut aquí a fer amics. Quan això s'acabi, ens donarem la mà, estrenyerem amb força i jo li diré: 'fins a una altra, company', i ell contestarà: 'que sigui aviat'. En un vaixell he vist de tot: des de ser grans amics a no parlar-se mai més fins a forjar una amistat indestructible després de ser enemics. El mar posa cadascú al seu lloc.

ESTEM

menjant a la banyera. El que jo menjo és verd; el que menja Jonathan, de color... Bé, necessitaria una carta de colors delpantoneper definir-lo, però deu ser bo si jutgem per la velocitat amb què l'endrapa. De tant en tant, el meu company em mira de reüll; no sé si a mi o el meu bol. Per si de cas, endrapo el meu aliment a la mateixa velocitat. Mentre mengem, una gran ombra negra travessa la coberta. Deu ser algun ocellot, un corb marí o una gavina, o ves a saber què. Seguim l'ombra amb la mirada, però cap dels dos creu que valgui la pena l'esforç d'aixecar el cap. Res que ens interessi pot venir del cel. Només del mar.

NAVEGUEMamb poc vent. Això ens obliga a maniobrar constantment amb l'embarcació per aprofitar les rolades. És esgotador: treure una vela, hissar-la, tornar a pujar-ne una altra (pesen un munt, igual que el que valen) i quan sembla que ho tens tot a punt, canvi de vent i torna a començar: un parell de blasfèmies al vent i a seguir treballant per treure unes dècimes de nus a l'Estrella Damm.

Notícies relacionades

Badosa i Bouzas cauen i París es queda sense espanyoles

Simon Yates dona el gran cop a La Finestre i conquereix el Giro

He dormit dues hores d'una tirada. Trec el nas a coberta. Clareja per babord, l'estela segueix a popa.

"Putamare, anem bé".