NO PUC ESTAR TRIST

Sona el despertador. Són les 5.30 del matí. Em llevo ràpidament i esmorzo els meus cereals amb iogurt. No estic nerviós, però sí concentrat. A les 7.30 arribo a Barcelona. Alguns atletes populars se m'acosten i em desitgen sort.

Tret de sortida i comencem a córrer. Vaig còmode i empenyent lesllebresque a estones van una mica lentes. Mitja marató: 1.06.45, una mica més lent del previst. Segueixo amb moltes ganes demanant més ritme a lesllebres.Quilòmetre 25: em trobo fenomenal. Vaig a més i augmento la velocitat: ¡Ho aconseguiré! Km 33: començo a sentir rampes a les dues cames. Se'm contracturen els bessons i els isquiotibials, però segueixo endavant amb la tristesa de saber que el meu objectiu s'escapa. Km 38: una rampa molt forta em converteix l'isquiotibial en una pilota. Un dolor indescriptible em puja per tot el cos i em destrossa l'ànima. M'aturo. Intento plorar i no puc. Crit de dolor, però sobretot, de desesperació i ràbia. Tant de sacrifici i tantes il.lusions que s'esvaeixen de cop. Després de fer uns quants estiraments reprenc la marxa patint.Fernando, el meu entrenador, em diu que m'aturi, que no em jugui una lesió important. Ho sento, però sóc a casa i no puc defraudar la gent.

Km 42,195: arribo. Enfonsat muscularment i vençut mentalment. Intentant accelerar en els últims metres, dues rampes enormes em recorren les cuixes i a la meta em deixo caure. 2.16.31, marca personal però molt lluny del meu objectiu.

Notícies relacionades

El Reial Madrid supera els 200 milions en fitxatges de classe mitjana i encara li falta un galàctic al migcamp

Snack’IN de Campofrío s’afegeix a la Copa del Món d’escalada a Madrid

Encara que vulgui, no puc estar trist: la marató m'ha derrotat; no he aconseguit l'objectiu de baixar de les 2 hores i 13 minuts i tampoc he guanyat la carrera, però no puc estar trist. He vist la meva família i els amics corrent com uns bojos, cridant a ple pulmó per donar-me la seva força. He vist plorar d'emoció la meva mare, orgullosa del seu fill. He pogut abraçar la meva dona al travessar la línia de meta i he vist les cares d'admiració sincera de moltes persones anònimes.

La soledat del corredor de fons es converteix en felicitat al sentir-me envoltat de tanta gent. Sense ells, tot aquest sacrifici no serviria per a res. Sense ells, jo no seria. Gràcies.