Gibernau es retira al no sentir-se il.lusionat per cap projecte

"Vaig néixer en una família amb una tradició motociclista que de petit em va amarar, de jove em va atraure i d'adult em va enamorar".

Sete Gibernau (Barcelona, 15 de desembre de 1972), nét de Don Paco Bultó --fundador de Bultaco--, doble subcampió del món de MotoGP (2003 i 2004), guanyador de nou grans premis i un autèntic senyor en el pàdoc, va anunciar ahir la retirada amb llàgrimes als ulls i esquitxant l'atmosfera de la freda sala de l'hotel Hesperia de Sant Just Desvern d'una barreja irrespirable de neguit i melancolia.

UN ÉSSER FELIÇ

Se'n va el pilot més educat del Mundial. "No agrairé mai prou a la meva família haver-me criat així, sense gens de maldat". Se'n va un home incapaç d'anteposar la seva set de triomf al seu senyoriu. "¿La meva millor victòria?: ser feliç". El Mundial perd un individu que encara es considera un "guanyador" i que ni tan sols vol recordar els seus mals moments. "¿N'hi va haver? No, sols moments menys bons". Se'n va algú que simplement vol que el recordin "amb afecte, com jo els recordo a ells". ¿Ells? Tots aquells que, durant els últims 13 anys, li van permetre disfrutar "com tot un campió, vivint el meu somni i no somiant la meva vida".

Sete va viure el seu dia de comiat lluny del soroll ("em sap molt greu no haver corregut a València"), però envoltat dels seus. Del seu pare ("ha sigut un milió de vegades millor com a fill que com a pilot"), de la seva germana Cristina, de la seva companya Esther Cañadas i d'alguns amics íntims com Àlex Crivillé, que va agafar el micròfon --¡ell, que mai parla!-- perquè tothom sabés que: "Ens deixa l'únic pilot capaç de guanyar encara Rossi".

Va ser un adéu massa sentit. Per inesperat i perquè no sembla tenir gaire lògica que un Mundial, que té a les seves files pilots més veterans que Sete, com Alex Barros, Loris Capirossi i Kenny Roberts Jr., deixi escapar Sete Gibernau. "Els projectes que m'han ofert no tenien base perquè seguís sentint-me feliç. Fa temps que vaig guanyar i més temps que vaig pujar al podi. Aquesta fase ja l'he superat. Hauria pogut acceptar les ofertes que em van fer Kawasaki, Ilmor o Sito Pons, però m'hauria enganyat a mi mateix i els hauria enganyat a ells".

Sete, que ha crescut en el Mundial compartint experiències amb amics com Wayne Rainey, amb el qual va debutar en 500cc; el nen de Seva, amb el qual va compartir equip a HRC quan va substituir Michael Doohan; Kenny Roberts Jr., company a Suzuki, o el desaparegut Daikiro Kato, la mort del qual el 2002 li va permetre, desgraciadament ("no ho oblidaré mai, hauria pogut marcar una època"), convertir-se en pilot oficial d'Honda, va reconèixer haver aconseguit metes que "ni tan sols podia haver somiat".

OFERTA DE SITO

Abans de tirar la tovallola, Sete va buscar una moto per seguir. Una bona moto. L'hi va negar més d'un. Per exemple, Lin Jarvis, el cap de Yamaha, que l'hi havia promès a Sito Pons perquè refundés la seva escuderia, arriscant bona part de la seva fortuna i tenint Sete com a primer pilot. Però, qui sap, potser Rossi va ordenar a Jarvis no facilitar les coses al bicampió dels 80. Seria la segona empenta de l'heptacampió. El primer va ser el 10 d'abril del 2005 quan El Doctor el va atropellar a la forquilla de Jerez i el bonàs de Sete no es va quadrar, ni el va tirar, ni va cridar: "¡Ni tu ni jo, tots dos a terra!"

Notícies relacionades

Un autogol condemna Espanya en la final sub-19

Cooper Flagg convida a somiar els Dallas Mavericks

Les carreres, la vida dels pilots, estan plenes de rivals amb més instint assassí que Sete. Abans van ser Sito- Garriga, Rainey-Schwantz o Doohan-Crivillé. No fa gaire, hi va haver els Rossi-Sete. Gibernau va perdre, però ahir va anunciar la retirada amb el cap ben alt i sabent que aquells duels "també em van fer gran a mi".

Quan Sete apagui el llum de la tauleta de nit, dormirà d'una tirada. "Vaig decidir el moment de debutar i decideixo l'instant d'anar- me'n, no puc demanar més". Una moto guanyadora. Se la mereixia.