'JE M'APPELLE JAVIER'

A París, per celebrar el gol de momentani empat davant l'Arsenal, va néixer un càntic."Etoo, Etoo, comment tu t'appelles, je m'appelle Samuel".Era el so no només de l'Etoogolejador, sinó de l'Etootriomfant, de l'Etooheroic, de l'Etoo Aquil.les (encara sense taló ferit). Però també el de l'Etootirador del carro, la seva faceta més complicada de suplir. Tot i així, a Bilbao va sonar una frase en francès amb accent argentí:"Je m'appelle Javier".

El cas d'Etooés un trauma, sí. Ho és i ho seguirà sent, per bé que vagin les coses; ho serà, com no va deixar de ser-ho la lesió deXavi(per cert, si vostè coneix el que va enviar la maledicció de les lesions a aquest equip, li prego que l'insulti de part meva, gràcies). Resulta dolorós veure les samarretes d'Etooque porten xavals de cara llarga, o els ninotets d'Etooals grans magatzems i amb el genoll pletòric. Ho és, sí.

Però no em diran que el cas deSaviolano és formidable. És un cas únic, una mostra de tenacitat i també de l'enorme pes de l'afició. Sens dubte, sense el suport de la massa culer,Saviolaseria sense cap mena de dubte un molest pesseter, un gra al sedós cutis de la convivència entre els homes deRijkaard.Per alguna inexplicable raó, mai se l'ha considerat així socialment: va dir que es volia quedar i a la gent li va semblar bé, en lloc de posar-se les mans al cap, com hauria dictat el sentit comú. Se'l van creure. I potser se'l van creure amb raó. IRijkaardva actuar en conseqüència.

Això estableix un precedent, ¿oi? Fins ara, quan un entrenador deia que no comptava amb un jugador, l'únic que aquest últim podia fer era buscar-se un altre equip; ara s'ha demostrat que si es queda també pot tenir el seu moment. Que gran que és el futbol, i que gran que és el Barça. I que gran que és el Camp Nou (tot i que aviat ho serà més).

Notícies relacionades

Un autogol condemna Espanya en la final sub-19

Cooper Flagg convida a somiar els Dallas Mavericks

Jo no sóc un gransaviolista,però m'encanta que hagi passat això sense escarafalls i amb una normalitat tan sorprenent com arrasadora; diu molt de la salut del col.lectiu. Casos així generen, em penso, tanta grandesa i tanta singularitat en aquest conjunt, que fa la impressió que no hi ha cap motiu per preocupar-se. ¿Que per què ho dic?

Ja ens coneixem. Que si comencem els partits adormits, que si estem poc frescos- Som a l'octubre. ¿Recordem l'octubre passat? ¿No? Doncs fem-ho, i recordem també el maig passat. Tolerància zero a la malastrugança.