«Sembla que pel fet de ser dona enginyera has de demostrar més»

Núria Bartrolich i Ortega i Roger Ferré i Puig es van conèixer quan estudiaven a la Universitat Politècnica de Catalunya el 1999, i des d’aleshores han fet vida en comú

«Sembla que pel fet de ser dona enginyera has de demostrar més»
4
Es llegeix en minuts

Núria Bartrolich i Ortega (Figueres, 1976) i Roger Ferré i Puig (Montbrió del Camp, 1977) es van conèixer quan estudiaven a la Universitat Politècnica de Catalunya el 1999, i des d’aleshores han fet vida en comú, com a parella i pares de la Queralt i el Ton, així com a professionals en els seus respectius àmbits. Ella va fer estudis d’Enginyeria Tècnica Industrial Tèxtil i Enginyeria Industrial i, actualment, és responsable de projectes a la seva consultoria Cercle Tècnic, i ell va fer Enginyeria Tècnica Industrial Mecànica i Enginyeria Industrial i és coordinador d’obres i manteniment d’instal·lacions de la Fundació Gala-Salvador Dalí.

- ¿Què la va animar a estudiar Enginyeria?

- N.B.: De petita era molt curiosa i m’atreia tot el que tenia a veure amb la ciència. Quan anava a comprar la ‘Súper Pop’, també agafava la revista ‘Nature’. A més, a casa, l’empresa familiar era una consultoria d’assistència tècnica i, sent una nena, ja plegava plànols, ajudava el pare al despatx o l’acompanyava a les visites d’obres.

- ¿L’interès per la carrera li va venir, doncs, per tradició familiar?

- N.B .: Quan ho vius tan de prop, poden passar dues coses, que ho avorreixis o que et sentis a gust. Jo vaig tenir la sort que el meu pare veia d’allò més normal que volgués estudiar Enginyeria. Ell sempre m’havia parlat com si ho hagués d’entendre tot.

- ¿A la universitat, quantes noies anaven a la seva classe?

- N.B .: A Enginyeria Tècnica Industrial, hi havia unes pocs més, perquè hi havia la part química. Però a l’Escola Tècnica Superior, d’uns 50 alumnes, érem tres noies. He de dir que tant professors com companys no van fer mai cap discriminació ni cap tracte de favor a cap dona.

- ¿Treballant també ha sigut així?

- N.B .: Ha sigut diferent. Moltes vegades he tingut la sensació que, pel fet de ser dona enginyera, has de demostrar més. Tinc anècdotes d’anar a una visita d’obres i que, abans de presentar-me com a directora de l’obra o com a enginyera industrial de l’obra, se’m quedin mirant com si m’hagués perdut. O anar a algun ajuntament per fer una consulta urbanística i que em diguin que em busqui un tècnic, quan tu ets la tècnica.

- ¿Això passa perquè el món en què treballa és eminentment masculí?

- N.B.: Exactament. Si jo anés a una obra i la constructora fos una dona, segur que se m’il·luminaria la cara. Potser arriba aquell dia, i ho espero. Penso que intel·lectualment i humanament les dones i els homes hem de poder ser capaços de fer qualsevol cosa.

- ¿Parlen de feina, a casa?

- R.F.: Només parlem de feina quan hi ha algun problema. O, en el meu cas, quan he fet alguna cosa molt maca. M’agrada compartir l’alegria amb ella i amb els nostres fills. Ells no volen estudiar enginyeria, però ho viuen amb nosaltres.

- ¿Han viscut alguna situació que els hagi fet treballar junts?

- R.F .: La Nuria i jo ens vam conèixer el 1999. El 2004 ja treballàvem i de seguida van venir els fills, perquè ho vam voler així. Llavors, el nostre projecte de final de carrera va quedar en l’oblit. Una de les nostres professores, Núria Salán, s’ha de dir que és la presidenta de l’Associació Catalana de Tecnologia, ens va trucar un dia del 2007 i ens va dir que, si no entregàvem el projecte de final de carrera en deu dies, ja ens podíem oblidar de fer-ho, perquè canviava el pla d’estudis.

- N.B .: Nosaltres havíem fet carreres tècniques i estudis superiors, i tot passaven a ser graus i màsters. El Roger ho va comentar a la feina i el seu cap li va dir que no perdés l’oportunitat. Jo també em vaig organitzar per dedicar deu dies al projecte. Vam desmuntar una habitació de casa, vam posar taules i ordinadors, vam demanar als avis que ens ajudessin amb els fills i ens vam tancar allà deu dies. Vam fer dos projectes diferents però que estaven relacionats, sobre un edifici per rehabilitar. Jo vaig fer la part d’estructures i el Roger, la d’instal·lacions. Vam aprovar i ho recordem amb molt carinyo.

Notícies relacionades

-¿Creu que les noies tenen prou informació sobre estudis tècnics?

- N.B .: Jo, a casa, ho vaig viure des que vaig néixer, però sé que per a moltes noies no és tan accessible. Quan estudiava a la Politècnica, vaig ser becària del Programa Dona, que espero que encara es faci, precisament per captar l’atenció de futures estudiants. Érem tant estudiants com professores, fèiem visites i xerrades a noies. Volíem que veiessin l’important que és tenir referents femenins en aquesta feina