"Orgullosos del primer tren d'Espanya, no dels últims"

El 1848 s’inaugurava el primer tram ferroviari d’Espanya. Feia 30 quilòmetres i unia Barcelona amb Mataró. La gent estava eufòrica: s’augurava un futur prometedor per als transports públics catalans. Eren molt conscients que unes bones comunicacions entre pobles i ciutats serien la base per construir un país avançat. Devien imaginar un 2026 amb cotxes i trens voladors, amb una puntualitat de rellotge atòmic. Res més lluny de la realitat.

Han passat 178 anys. Tenim televisors en color, ordinadors a la butxaca, hem arribat a la Lluna, hem desxifrat la física quàntica i desenvolupat la intel·ligència artificial. Són tants els avenços de la humanitat que costa d’entendre la decadència de la nostra xarxa ferroviària. Sobretot la dels trens més essencials: els que porten la gent a casa, a la feina o a veure la família.

Com va demostrar Einstein, el temps és relatiu. Per als polítics que fa anys que haurien d’haver posat fil a l’agulla, el temps s’estira infinitament. Però per als usuaris de Renfe -i per a tots aquells que hi empatitzem- el temps de la paciència s’està acabant.