"Més de 50 anys de la mort de Franco i 45 del 23-F"

Entre el blanc i negre, Franco s’adaptava per propi interès, fou influït pel feixisme però en realitat fou de dreta ultraconservadora i anticomunista (això últim, igual que les democràcies occidentals) i sent així recolzat per les oligarquies (no impedint comerciar amb països comunistes als anys 60 i 70); que després de la postguerra arribà una certa prosperitat econòmica i social però sols per la por al llavors potent moviment obrer i comunista global, les remeses d’emigrants, les divises del turisme i les inversions foranes atretes per un règim anticomunista.

Però davant les crítiques legítimes al franquisme, també pensem que a l'avançada Suïssa el vot femení no arribà fins l'any 1971, en la contradicció de criticar la dictadura franquista i alhora enaltir altres dictadures, en l’autocensura política; que no tot l’antifranquisme és democràtic; que països democràtics com França i Alemanya són contraris a les plurinacionalitats i al dret d’autodeterminació; en aquella gent prosperant en el franquisme i ara ‘demòcrata de sempre’.

El retorn de l’extrema dreta per la inacció política front els problemes reals de la gent (no significant traduir-se en vots a iguals partits); en les mancances de l’actual sistema educatiu, etc. I és que pel·lícules com ‘Vencedors o vençuts?’, de Montgomery Clift, sobre els judicis de Nüremberg reflecteixen les responsabilitats compartides en l’ascens del nazisme a Alemanya, servint també per Espanya.

Ara es compleix el 45è aniversari del ‘cop’ d’Estat del 23-F, però més aviat una pantomima per enaltir la figura del rei, apuntalar el règim del 78 (com a sortida natural del franquisme) i sobretot, l’excusa perfecta per accelerar l’ingrés d’Espanya de ple a l’OTAN i la UE com a representants màximes del gran capital i la guerra. I encara hi seguim. Veurem tot el que es troba als arxius desclassificats.