"No és igual atacar països ‘rebels’ amb més antipaties internacionals que altres amb més simpaties"

El capitalisme és en fase monopolista, en cada cop menys mans però més riques (i avaricioses), necessita seguir engreixant la seva maquinària insaciable, passant a fase imperialista per seguir rapinyant més i més recursos; i les pròpies contradiccions capitalistes demostren que quan perilla l’hegemonia d’un imperi la seva decadència corre paral·lela a la seva agressivitat i la seva demència.

Tot se val per sacrificar l’ètica, el dret i la moral en l’altar dels interessos oligàrquics emprant disfresses, si cal: defensa de la democràcia, llibertat o drets humans no contra països ‘modèlics’ com l’Aràbia Saudita o Qatar, alineats amb els interessos dels EUA i el govern sionista (que no tot el poble) d’Israel, però sí contra països ‘rebels’ (Cuba, Iran, Veneçuela...) els quals, malgrat els seus errors i clares imperfeccions, mai han atacat primer.

Els EUA sumen més morts al seu haver, sacrificant l’Iran a l’altar imperialista desbocat (al·ludint ara també als drets de les dones iranianes). Però val recordar que els EUA mai atacarien un país amb armes nuclears i que el president Trump és un subproducte del sistema i conseqüència de la inacció del vell 'stablishment', esdevenint ara en ‘eina’ útil pels poders econòmico-financers (els reals governants) aprofitant-se del caràcter egocèntric i narcisista de Trump per accelerar la ‘feina bruta’ que els seus antecessors feien ‘massa poc a poc’ i amb cara ‘amable’ (fins que ja no els sigui útil)

Començant, igual que Hitler, per la tàctica de les ‘fulles de carxofa’ (no sent igual atacar països ‘rebels’ amb més antipaties internacionals que països amb més simpaties com Dinamarca, aliada dels EUA i membre de l’OTAN). La veritat és que el futur no és afalagador si no s’articulen respostes i blocs alternatius i antiimperialistes amb la sobirania nacional i la justícia social al centre.