Shakira, tot malament

L’amor dura tres anys, sentencia el provocador i llenguallarg Frédéric Beigbeder en una de les seves novel·les. L’escriptor francès no té raó. En dura uns 16. Almenys segons l’última estadística de l’INE, que confirma que la durada mitjana dels matrimonis a Espanya abans de trencar-se legalment és de 16,5 anys. A Shakira i Piqué, pares de dos nens, d’11 i 9 anys, l’amor els ha durat 12. La seva ruptura és tema de conversa al carrer, als bars, a les xarxes socials, a la premsa i fins i tot al palau de la Moncloa. La ministra portaveu del Govern va tuitejar una foto veient l’últim vídeo de la cantant i la titular d’Educació el va qualificar de «temarro».

Sota la filosofia de «soc molta dona per a tu», el tema destil·la empoderament femení per tots cantons. Formidable. Llàstima que els dos fills de la parella siguin testimonis en primera fila d’aquesta «guerra dels Rose» en directe. No deu ser fàcil digerir que tot el planeta Terra sàpiga que la teva mare li ha dit al teu pare, micròfon en mà, que no només treballi els músculs, sinó també el cervell.

Fins i tot les parelles més idíl·liques es trenquen. Sempre hi ha mil motius per trencar. El realment complicat és continuar junts amb el pas dels anys. A Espanya, la majoria dels divorcis (gairebé un 80%) són consensuats, però la conflictivitat està «a l’ordre del dia», segons ens recordava, fa poques setmanes en aquestes mateixes pàgines, la presidenta de l’Associació Espanyola d’Advocats de Família, María Dolores Lozano. De fet, la meva companya Laura Estirado ens explicava recentment que el 2022 ha sigut un mal any per a Cupido.

Una part del feminisme considera que Shakira és una deessa. Asseguren que els cànons del patriarcat dicten que una dona s’ha d’enfonsar en la misèria quan l’amor es trenca. Però, més enllà del patriarcat, el dolor fa mal. Que la vida se’t fracturi fa mal. Deixar de viure amb la teva parella, a qui has estimat tant temps, fa mal. Això és així en el patriarcat i en el matriarcat. Som persones, no màquines. Tenim emocions, cor i cervell. I, de vegades, estar malament és l’única via possible. «‘Da igual que seas de Coruña o de Madrid. Da igual que seas blanco o negro. Da igual tu religión y tu credo. Si te deja tu novia, te jodes’», cantava La Unión a ‘Amor frugal’. 

La psicologia científica ens diu que no ens barallem amb les nostres emocions. Que si estem malament, estem malament. Que ens donem un temps. Que passem el dol. Que fem teràpia. Que parlem més de les nostres misèries. Que fugim de l’hiperfeccionisme. Que plorem. La pseudopsicologia Mr Wonderful ens diu que no hi ha raons per estar malament, que la vida és molt bonica, que si caus t’aixeques i que hi ha moltes raons per somriure.

Curiosa la comparació de la deessa Shakira amb la demacrada Chenoa. A Chenoa se la va considerar feble. Va sortir a la porta de casa seva en xandall i despentinada i va confessar davant la premsa que estava malament i que necessitava un temps després de la seva dolorosa ruptura amb Bisbal. Al pol oposat, Shakira s’ha posat el vestit de Ferrari i ha dit «aquí estic jo». 

Patir forma part de l’ésser humà, però la societat t’obliga a amagar-ho. No tolerem la frustració i és un error de base que estem pagant molt car. I el continuarem pagant.

Notícies relacionades

«‘Perdón que te sal-pique’»: Shakira rebenta Piqué a la seva cançó amb Bizarrap

¿Quant viuen els gats?

Se’ns omple la boca parlant de salut mental, però veiem Shakira i volem ser com ella, una diva. Pot ser que tingui el cor trencat, però, ¿algú ho veu? No. Ella és un ésser d’un altre món que crida que «‘las mujeres no lloramos, las mujeres facturamos’». Com diu la meva companya Valentina Raffio, les dones podem fer les dues coses: facturar i plorar. Però potser això només ho fem les humanes. Les deesses no ploren. Igual que els homes. Això també ho dicta el patriarcat i mira el mal que els ha fet, convertint-los en castrats emocionals.

Shakira està rabiosa i hi té tot el dret. Però ni Milan ni i Sasha en tenen la culpa. Per ells la seva mare és perfecta (estan en l’edat de pensar-ho, ja arribarà l’adolescència) i el seu pare també ho és. És molt complicat, i més si hi ha infidelitats, mantenir el bon tracte amb la teva exparella. Però hauria de ser una obligació –una altra més– dels pares i de les mares. Els adults no hauríem de traslladar els nostres traumes als fills. És cert que la plasticitat del cervell dels nens és immensa (ho confirma la ciència) i que la seva capacitat d’adaptació és sorprenent. Però són nens. Per més que viatgin en un Ferrari. I això val tant per a la mare com per al pare, que, al seu dia i passant-se per l’arc del triomf la intimitat familiar, va passejar sense complexos amb el seu nou amor.