¿Per què maten els líders socials a Colòmbia?

La llista completa consta de 162 noms, que és el nombre de líders socials i defensors dels drets humans assassinats a Colòmbia des de començament d’any. En el registre que porta a terme l’Institut d’Estudis per al Desenvolupament i la Pau (Indepau), els últims de la llista són Francisco Sarco i Carlitos Urágama, integrants de la Guàrdia Indígena de la comunitat Emberá Playa Bonita i de l’Associació de Víctimes del departament del Chocó. Homes armats van irrompre a les seves vivendes l’11 de novembre i els van matar davant de les seves famílies. A raó d’un mort cada dos dies, la notícia de la mort violenta d’un líder social forma part del dia a dia colombià i és una de les seves pitjors vergonyes: gairebé 1.400 han caigut des de la firma de la pau entre el Govern i la guerrilla de les FARC, el 2016.

Un problema estructural

¿Per què els maten? Perquè reivindiquen alguna cosa. Que no els facin fora de les seves terres. Que els tornin les seves terres. Que no es planti coca a les seves terres. Que per les seves terres no hi passi el narcotràfic. «A Colòmbia, la disputa del territori, per les raons que siguin, econòmiques, agràries o relacionades amb el narcotràfic, sempre ha tingut com a rerefons l’extermini de qui defensa una determinada reivindicació», explica Jorge Ernesto Roa, professor de Dret Constitucional de la Universitat Externado de Colòmbia. En un país tan ric en iniciatives il·legals, amb tants actors armats intentant imposar la seva llei, això té unes quantes aplicacions en la realitat. Roa explica, per exemple, que un bon nombre d’assassinats comesos al seu dia per les FARC avui serien comptabilitzats com a assassinats de líders socials –llavors morts en combat, o víctimes del conflicte–, i recorda que «la primera sortida del narcotràfic davant qualsevol obstacle és l’eliminació d’aquest obstacle». «El narcotràfic implica una ocupació del territori més fèrtil per al cultiu de la base de coca i més apte per a les rutes, i en aquests territoris qualsevol tipus d’oposició s’ataca de la mateixa manera».

«Són màfies molt poderoses que aprofiten l’absència de les FARC als territoris que van quedar aclarits després dels acords de pau», diu Piedad Bonnett, escriptora i columnista del diari ‘El Espectador’. Bonnett crida l’atenció sobre el fet que entre els líders assassinats hi figuren ecologistes que han comès el pecat de defensar els ecosistemes, justament, que la retirada de la guerrilla ha deixat desprotegits, i miners que defensen l’exercici de la mineria artesanal davant la implantació de les grans multinacionals. «La corrupció dels poders locals», avisa, augmenta la desprotecció dels amenaçats.

A raó d’un mort cada dos dies, qualsevol imagina grans manifestacions exigint a l’Estat la deguda protecció dels líders, però no és així com passa, ja que aquests líders, des de sempre, han sigut objecte d’assenyalaments: se’ls ha estigmatitzat. «Tradicionalment –diu Roa–, l’Estat s’ha preocupat poc per donar-li valor a la funció d’això que a Espanya anomenen agents socials: sindicats, oenagés, associacions comunals... Aquests s’han mantingut sempre a la perifèria de l’Estat, i quan han entrat en l’espectre estatal ha sigut de manera negativa, titllats de ser aliats de la guerrilla, conspiradors o còmplices de fenòmens de delinqüència. Bona part de la societat comprèn que el fet que hi hagi 1.300 morts per dedicar-se a reclamar les seves terres, o a demanar la protecció dels drets dels camperols, no diu res de bo de nosaltres com a societat, però no genera el nivell de rebuig que genera en una societat en què aquests agents són valorats com a agents socials que parlen en nom de tots».

Una altra llista: els excombatents

La llista de líders socials no és l’única que ha augmentat dramàticament els últims anys: també la d’excombatents de les FARC assassinats. Potser no és casualitat que tot això hagi passat en uns anys marcats pel Govern d’Iván Duque, el president que renegava dels acords de pau. Ja que, com diu Roa, «l’existència d’un discurs oficial en contra dels acords, i en contra dels actors dels acords, és sens dubte un missatge per a la societat que crea un caldo de cultiu per a la impunitat». «És clar», afegeix Bonnett, «que ha tingut molt a veure que Duque no implementés realment els acords de pau, o que els implementés molt deficientment. Això va ser una espècie de fre que es va posar als acords i que ha deixat desprotegits molts dels excombatents».

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

L’Executiu de Duque va ser repetidament interpel·lat sobre aquest tema per l’oficina de l’Alta Comissionada de l’ONU per als Drets Humans i per la Comissió Interamericana de Drets Humans, però la falta de garanties per part del Govern va propiciar l’entrada en escena de les instàncies judicials. Així, el gener passat, el Tribunal Constitucional va declarar l’Estat de Coses Inconstitucional en relació amb la protecció de la vida dels excombatents, i actualment, en el marc d’un altre procés, està estudiant la possibilitat d’ampliar-lo als líders socials. Hauria d’ajudar a reparar les carències estructurals que hi ha a la base de la seva desprotecció.

Nom: Deisy Sotelo, líder comunal. Dia: 29 de gener. Lloc: Algèria, departament del Cauca. Nom: Efrén Ramos, líder comunal. Dia: 2 de febrer. Lloc: Puerto Leguízamo, departament del Putumayo. Nom: Gustavo Torres, líder camperol. Dia: 26 de febrer. Lloc: Tibú, departament de Norte de Santander. Nom: María José Arciniegas, líder indígena. Dia: 30 d’abril. Lloc: Puerto Leguízamo. Tenia 27 anys. Segons va informar el Diario Putumayo, «va ser extreta per la força del resguard per homes armats que se la van emportar amb rumb desconegut. El cos va ser trobat als afores del poblat amb impactes d’arma de foc».