Entendre + les relacions i la sexualitat

La responsabilitat anticonceptiva, ¿un assumpte només de dones?

La responsabilitat anticonceptiva, ¿un assumpte només de dones?

Ferran Nadeu

4
Es llegeix en minuts
Elena Crespi Asensio
Elena Crespi Asensio

Psicòloga especialitzada en sexualitat.

ver +

Escric aquest text el Dia Mundial de l’Anticoncepció. I he fet un repàs mental de com he anat canviant d’opinió i com he anat aprenent sobre els mètodes anticonceptius al llarg dels anys. I és que qui t’ajudi en el camí dels aprenentatges pot tenir un gran poder d’influència en les coses que penses i on poses la teva atenció.

Abans de començar a explicar-me millor, deixa’m que et digui que algunes de les crítiques que faré no estan encaminades a reprovar quin mètode has escollit tu o les persones del teu voltant, en cas de necessitar-lo, sinó que pretenen ser una reflexió i un pensament crític cap al que ens diuen i el que no ens diuen sobre això.

Jo soc de la generació que vam veure la televisió inundada del famós ‘Posa-te’l, posa-l’hi’ el 1990. En fa molt d’això, jo era petita però em va quedar clar que el preservatiu era un mètode anticonceptiu que ens servia per protegir-nos de les infeccions de transmissió sexual i per evitar els embarassos no desitjats. Però no em van explicar gaire més.

Més endavant, algunes amigues meves em van explicar que havien començat a prendre les pastilles anticonceptives. Algunes perquè el ginecòleg les hi havia receptat per «regular la regla» i d’altres per utilitzar-les com a mètode anticonceptiu. 

Quan vaig començar a estudiar sexualitat humana em van explicar les virtuts de les pastilles, el pegat i l’anell anticonceptiu. Algú em va parlar del preservatiu femení (que ara denominem ‘preservatiu intern’) i recordo quan em van explicar que a Alemanya triomfava un implant subcutani que et donava cobertura anticonceptiva durant tres o cinc anys. També em van explicar que hi havia injeccions anticonceptives que sobretot s’utilitzaven per a persones que tenien diversitat funcional mental. Bé, en aquell moment em van dir que era per a persones disminuïdes. 

M’havien explicat alguns mètodes que ja no s’utilitzaven tant com el diafragma i els espermicides. I d’altres que portaven algunes complicacions com el DIU de coure. Més endavant va aparèixer el DIU hormonal, que resolia els inconvenients del de coure. 

I també em van explicar mètodes més definitius com la vasectomia o la lligadura de trompes. 

N’hi ha d’altres, però no vull que això es converteixi en una llista de mètodes i prou. El que m’agradaria és reflexionar sobre com ens expliquen els mètodes: què ens diuen i què no ens diuen. 

Temps després, mentre vaig aprenent més coses sobre tot això, li dono voltes al que em van dir sobre les injeccions per a les persones amb diversitat funcional. I recordo que fa un temps algú em va parlar per primera vegada de l’esterilització involuntària de les persones que tenen algun tipus de diversitat psíquica. I també de la primera vegada que en consulta, amb les xerrades i en converses més informals es va fer evident que, sovint, qui s’encarregava de comprar els preservatius eren les dones (dones cis que tenien una parella home cis que no es recordava de comprar condons, o que li feia massa vergonya, o no tenia temps, o no li donava importància, etcètera). 

I tinc molt present el dia que em van preguntar per què sobre les dones fèrtils queia la major part de la responsabilitat anticonceptiva (comprant preservatius, prenent pastilles, enganxant-nos pegats, posant-nos anells o implants subcutanis, etcètera) quan, realment, som fèrtils entre un i tres dies al mes. En canvi, els homes cis, des de la seva primera ejaculació, són fèrtils cada dia de la seva vida, fins que es moren. 

Quan es va inventar la pastilla anticonceptiva, va ser un gran avanç per a moltes dones que no tenien cap altre remei que prendre’s una pastilla si no volien quedar-se embarassades cada any o tan sovint com la seva fertilitat ho permetés, pel simple fet que el marit no volia posar-se un preservatiu. Avui, el 2022, em pregunto per què la responsabilitat continua recaient sobre qui ovula una vegada al mes i té una fertilitat cíclica. 

També em pregunto per què no triomfen els avanços en anticoncepció que es fan per a aquells homes cis i persones que tenen penis. Bé, sobretot per als homes cisgènere, perquè hi recau el pes de la masculinitat hegemònica, que fa que no donin tanta importància a les cures, a l’anticoncepció i a la responsabilitat sexoafectiva. Sé que això que dic pot ser bèstia i potser al teu voltant tens homes que trenquen amb aquesta masculinitat hegemònica, però encara tenim un entorn molt masclista que no vol treure al mercat un anticonceptiu que, com a efectes secundaris, pugui fer venir mal de cap i abaixar la libido als homes. En canvi, si aquests mateixos efectes secundaris els pateix una dona, sembla que no sigui important.

Notícies relacionades

Evidentment no totes les dones cis tenen els mateixos efectes secundaris i a moltes d’altres no els importarà gens encarregar-se de la responsabilitat anticonceptiva, però no està de més donar-li un parell de voltes a tot això.

I tu, en cas de necessitar-lo, ¿has escollit el mètode anticonceptiu que et va millor?