Herculà, germana petita de Pompeia | + Història

Com és fàcil de deduir, aquella població que tenia entre 4.000 i 5.000 habitants rebia el seu nom de l’heroi mitològic Hèrcules, que segons les llegendes de l’època s’hauria aturat a l'indret amb els bous de Gerió quan tornava de la península Ibèrica. Però una cosa són els mites i l'altra la realitat. Segons els arqueòlegs l’assentament el van fundar colonitzadors grecs al voltant del 740 aC i allà van viure durant tres segles fins que altres pobles de la península Itàlica, com els etruscs, el van acabar controlant. I així, igual que Pompeia, va acabar sota el domini de Roma.

Va ser durant les èpoques d’August i Claudi que va arribar l’esplendor d’Herculà. Per la seva privilegiada situació a la badia del que ara coneixem com a golf de Nàpols, es convertí en un dels llocs preferits de les famílies riques de Roma que escollien aquella zona per passar els mesos d’estiu. Alguns patricis hi residien tot l’any en luxoses vil·les situades als afores, segurament captivats pel bon clima i la qualitat dels productes conreats a aquelles fèrtils terres. Comparada amb Pompeia era una població tranquil·la, amb poques botigues i tallers, i on segurament la pesca la pesca era una de les principals activitats econòmiques. Un lloc on s'havia de viure fantàsticament bé i que va desaparèixer a l’agost del 79 dC.

Segons els estudis tot va anar molt de pressa. La manca de coneixements de l’època va fer que ningú prestés massa atenció al Vesubi fins el moment de la gran erupció i llavors ja va ser massa tard. Els habitants d’Herculà van fugir en massa cap a la platja i una part va arrecerar-se a uns magatzems que hi havia a tocar de l'aigua. No va servir de res. Primer els gasos tòxics els van asfixiar i després els materials volcànics van cobrir els cadàvers. Entre 15 i 30 metres de cendres, lava i altres restes van colgar-los durant quasi dos mil·lennis fins que el 1982 els arqueòlegs van localitzar 270 esquelets humans dels d'ambdós sexes i diferents edats. Cap os trencat, cap signe de violència. Simplement restes de cossos que havien expirat uns al costat d’altres. És fàcil imaginar-se el pànic i el terror que deurien patir els últims moments de la seva vida, en plena erupció del Vesubi.

L’acumulació de material volcànic va ser tal que la costa es va retirar uns quants metres i va servir de fonament per a una nova ciutat anomenada Resina. I si no hagués estat perquè el 1709 el duc d’Elbeuf va voler fer un pou a la mansió que tenia a les rodalies, potser encara no sabríem de la seva existència, però resulta que aquell aristòcrata tenia la casa just al damunt de l’antic teatre d’Herculà, del que va saquejar columnes, estàtues i alguns marbres.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Els primers intents d’excavació regular van començar el 1738 per iniciativa de Carles de Borbó, rei de les Dues Sicílies. Les prospeccions es van allargar set anys i van començar a treure a la llum aquell impressionant jaciment. Tot i això, aleshores encara no s’aplicaven els mètodes científics per portar a terme una campanya arqueològica amb el rigor de les que es fan ara. A més, els esforços es van centrar en Pompeia, que era un espai més gran, més fàcil d’excavar i sense una ciutat al damunt. No va ser fins a mitjans del segle XIX i la segona meitat del XX que s'hi va treballar a fons fins arribar als límits de l’actual Resina, que als seus fonaments encara amaga una part d’aquella antiga ciutat d’estiueig. Un jaciment que val molt la pena visitar per passejar per uns carrers que semblen aturats en el temps.

---

Víctimes de la massificació turística

Tant Pompeia com Herculà són elements del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Això ha permès posar-los en valor però també situar-los al mapa del turisme cultural i ara, sobretot Pompeia, és parada obligatòria per als creueristes que passen per Nàpols. El problema és que això està degradant el jaciment a marxes forçades per culpa de la massificació turística.