La contraportada
Com comportar-se en... un concert d’estiu
De com entendre el codi que oscil·la entre la gerra de plàstic i la copa de cava i de com encarar el ball, com un exorcisme o com un neguit.
Ara que, més o menys, ja hem deixat enrere la pandèmia, que serà un aperitiu de les desgràcies microscòpiques que venen, i mentre esperem l’adveniment de les desgràcies macroscòpiques, és a dir, del Judici Final, ens dediquem a «ballar fins que tot això s’acabi». És una pintada que he vist recentment sota un pont i que resumeix l’esperit dels temps. Sembla que no ens queda cap altre remei que esforçar-nos per foragitar els fantasmes de totes les crisis que ens amenacen i ens tenallen. I aprofitar els pocs minuts que queden perquè el món es converteixi en el forn definitiu que s’entreveu en l’horitzó. És a dir, exorcisme o neguit. Els concerts d’estiu compleixen aquestes dues condicions, amb el benentès que parlo, per descomptat, dels multitudinaris, dels que acumulen suor i adrenalina, dels que surts trasbalsat pel ritme i desassossegat per tanta ballaruga. No estic segur que els assistents a aquesta mena d’actes participin, tots ells, de la proposta que vaig veure sota el pont, ni que, per descomptat, pensin que s’han d’esforçar al màxim fins que tot esclati. És molt probable que només vulguin ballar fins a dir prou, i més enllà, però també és cert que, a les ganes de tornar a sortir sense restriccions ni mascaretes, s’hi ajunta la vaga referència (difusa, però tangible) de la incertesa còsmica.
Entretots
Quan ets enmig d’un d’aquests concerts, no penses en el final dels dies, sinó en la cua que hi haurà al taulell de les cerveses. L’obsessió per l’hecatombe universal es dilueix davant l’espuma blanca que xarrupes amb vehemència i que, al final, aconsegueixes com una fita històrica. Això, si es tracta d’una cosa majestuosa i espectacular, com el concert d’Iron Maiden o el de la Rosalía, mentre et mous per la pista invocant el diable o refent la història dels boleros (‘Despechá’ és un ‘remake’ contemporani de ‘No me trates así’) amb cuirs i ‘tras, tras’. Després hi ha els concerts que es venen amb localitats numerades i seients a la pista, que demostra que són inútils quan Iggy Pop, per exemple, comença a cantar que «veurem el cel brillant i buit». No és el mateix assistir a l’exhibició de ‘la iguana’, amb aquesta pell que és una cartografia de les escletxes, els precipicis i els abismes de l’existència, que fer-ho, a la canònica de Santa Maria de Vilabertran mentre Matthias Goerne interpreta Schubert. Són coses diferents. Tenen en comú que tot passa a l’estiu.
Tinc la teoria que una vegada comprada l’entrada, just en aquell moment, ja calcules com aniràs vestit i quin comportament tindràs durant les dues o tres hores que durarà l’espectacle. Ja saps quina samarreta et posaràs o si convé que utilitzis l’americana de lli que guardes per a les grans ocasions. Això, és clar, en cas que siguis eclèctic i que tant puguis disfrutar amb Ruben Blades com amb Pink Martini o amb una òpera de Haëndel. Si ets monotemàtic, no cal que t’hi esforcis: tot està previst. Hi ha un codi de vestimenta que oscil·la entre la gerra de plàstic i la copa de cava, entre l’entrepà de llom greixós i el sushi sofisticat amb essències mediterrànies. Es tracta de conèixer-lo i de no errar el tret. La qüestió és ballar, per dins o per fora, serenament o com un boig, amb obnubilació mil·lenarista o amb la proesa del cos que es reconeix i es desbrava. Ballar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
