Carlos Sanmartín: «Les companyies de discos saben que cal començar a canviar»

Amb 14 anys era mosso a l’editorial Vergara i quan l’empresa va muntar una discogràfica vaig intentar ficar-m’hi. Tenia 17 anys. «Massa jove». Als 20 ja em van agafar. Tenien Los Sírex, José Guardiola, Lita Torelló... Així vaig començar, portant discos a les ràdios. El primer disc que em vaig comprar va ser un epé de Los Teen Tops. Avui tinc uns 40.000 discos a casa.

Cal atribuir-li a vostè molts fenòmens musicals de les últimes dècades.

A CBS sempre em deien que jo anava a la meva bola i que no seguia els objectius de la companyia. L’èxit de Roberto Carlos va començar a Barcelona perquè em va agradar ‘El gato que está triste y azul’. Vaig canviar a EMI, on vaig ser director general a Espanya, per conèixer diferents maneres de treballar, no per diners. Els vaig dir que calia treure els Eagles. Al principi no va funcionar, però després ‘Hotel California’ va ser un gran èxit. El mateix amb Queen. Però el meu ‘highlight’ en la indústria discogràfica no va ser aquest.

¿Quin va ser?

Els monjos del monestir de Santo Domingo de Silos. Vam vendre’n quatre milions d’exemplars.

Pels volts de 1993. ¿Com va imaginar que podria funcionar el cant gregorià?

No ho creia, sincerament, i a la companyia em van dir que estava boig, però vam fer un anunci per a la televisió molt maco: música espiritual, per relaxar-te... Sempre he pensat que, en general, ningú passava del segon tema. Era un disc dur, ¿eh? ¡I doble!

Les discogràfiques d’abans, ¿tenien més paciència per elaborar una carrera?

Sens dubte. Els artistes feien un àlbum i el primer ‘single’ no era de la millor cançó, que es reservava per al segon o tercer. Ara preval la immediatesa. Dels anys 60 i 70 podríem fer una compilació d’èxits espectaculars, però ¿què posaràs d’aquí a 20 anys en un recopilatori dels èxits actuals?

¿No perduraran?

Alguns sí, com el ‘Malamente’ de Rosalía, però en general no, perquè els artistes es veuen obligats a treure una cançó cada mes o mes i mig.

¿No era així als 60 amb els ‘singles’?

Però llavors compraves en ‘single’, el tenies a casa i l’anaves escoltant. Ara no es treuen cançons per crear carreres, sinó per a cicles més curts. I si un artista no funciona... ¡Següent! Pink Floyd ara seria inviable. TikTok en marca la pauta.

Llavors, ¿hem de ser pessimistes?

No, no. Les companyies ja ho estan rumiant i saben que cal començar a canviar. Amb la música urbana ja està passant: C. Tangana ha treballat amb altres ingredients, del flamenc i d’altres músiques, i és molt interessant. Les companyies s’han adonat que aquests èxits que tenen sempre les mateixes bases, amb aquestes lletres, ha de canviar. Hi haurà cançons amb més contingut.

El directe de C. Tangana, amb molta gent en escena, ha sigut molt elogiat. ¿Li surten els números?

No, no, t’ho puc garantir. És una inversió de futur.

Les companyies necessiten artistes que durin.

És fonamental, per això estan començant a buscar figures que facin aquest canvi.

Vist amb la distància, ¿què van fer malament les discogràfiques fa 20 anys?

La indústria sempre ha anat tard. La pirateria la va agafar en calçotets i el nou paradigma tecnològic, també. Sempre costa posar-se al dia. Ara tenim la tornada del vinil i estan tots bojos reeditant, però jo els dic que això és un regal, que ells no han fet res.

Vostè és barceloní però ha fet la seva carrera a Madrid, Buenos Aires i Miami. ¿Què va passar perquè Barcelona deixés perdre la gran indústria discogràfica?

És veritat, quan vaig començar la central d’EMI a Espanya estava a Barcelona. Després, quan va arribar CBS, va triar Madrid. La concentració dels mitjans, públics i privats, audiovisuals i escrits, va fer que les companyies pensessin que si s’havia de negociar amb ells seria més fàcil ser a Madrid. I la ‘movida’ madrilenya hi va influir, va ser un toc d’atenció per a Catalunya.

¿Es va considerar també que Madrid podia ser un lloc més idoni per llegir el gust mitjà dels espanyols?

Es va percebre que per triomfar a Espanya calia ser a Madrid. A Barcelona hi ha festivals molt importants i la música internacional sempre ha tingut més pes a Catalunya. En altres temps, amb els llançaments internacionals, sempre em deien: «Aquest disc és per a Catalunya».

Ha ideat, amb el productor i compositor Pablo Pinilla, aquest llibre titulat ‘Canciones. El álbum’, que recull 100 anys de música espanyola amb cromos i enllaços a Spotify. ¿Una reivindicació de les figures duradores?

Un dia, el meu soci, Pablo, em va explicar que li havia dit a un noi de l’última edició d’‘O.T.’ que cantava molt similar a Camilo Sesto i que ell li va respondre: «¿Camilo què?». No sabia qui era. Ni Miguel Ríos. Em va dir que havíem de fer alguna cosa i va sortir aquesta col·lecció de cromos amb codis QR. Només es pot comprar a la web cancioneselalbum.com. És una enciclopèdia sonora, gairebé 1.000 artistes, del pasdoble a l’indie rock, amb enllaços a unes 10.000 cançons.

L’àlbum acaba amb una reflexió sobre el futur de la música. ¿S’atreveix a fer-ne algun pronòstic?

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Jo crec que tornaran els cantautors. Amb un altre estil, evolucionant, com s’està veient amb Andrés Suárez i Marwan. El reggaeton, el trap i el drill són una moda i passaran. També crec que tornaran les guitarres i el rock, que és el meu desig.