Descansi en pau, Superlliga

Descansi en pau, Superlliga

EP

1
Es llegeix en minuts
Carme Barceló

"És la soledat del corredor de fons", em deia un bon amic que no té res a veure amb el futbol ni amb el periodisme, però, sí , amb l’empresari Florentino Pérez.

Traient el fetge per la boca ha estat el runner gairebé des del minut u de la Superlliga, fallida pràcticament des del seu inici. El club blanc va fer un comunicat dimecres que, el llegeixis com el llegeixis, és una liquidació. Ho venen i ho vendran com un acord meravellós que afavoreix els interessos del Reial Madrid i del futbol, però el cert és que l’Ésser Superior ha baixat a la terra i ha clavat el genoll davant una realitat tossuda. La Superlliga ni va ser, ni és, ni serà. A FP l’ha posat al seu lloc tant el sistema com el modus operandi amb què va gestionar l’assumpte. Els noms propis d’aquest obligat adeu responen als noms de Ceferin i Al-Khelaifi. Déu-n’hi-do, i a ells tampoc els deixaria a cura del meu gos si me n’anés de viatge. Però el cert és que la soledat davant el perill, que n’hi havia, ha obligat Florentino a empassar-se la saliva i a renunciar.

Notícies relacionades

El més llest de la classe, Joan Laporta, només 72 hores abans va anunciar la sortida de la Superlliga, va dimitir i va presentar candidatura com a presidenciable del FC Barcelona. Una jugada que, lluny de ser mestra, respon a una fugida després d’haver passejat del braç amb el president madridista per motius econòmics. Aquest matrimoni estrany tenia estupefacta la massa social culer, tant com la posterior demostració d’amor cap a la UEFA convidant un dels enemics del barcelonisme a la llotja de l’Estadi Olímpic, llegiu-hi Luis Figo.

"Que no us entabanin", Laporta dixit. Em val la frase per descriure un fracàs absolut de Florentino Pérez, a qui perdre no li agrada gens. Això, sí, sap com regatejar la derrota i ja hi ha qui augura més d’un migdia, tarda o nit –horari en funció del desig de Tebas, content davant un nou revés del seu enemic blanc– de ganivets llargs. O el que és el mateix: que al Barça li costarà tres vegades més aconseguir el que d’altres aconsegueixen en 10 minuts xiulet.