Obituari Obituari Informa de la defunció d'un individu, proporcionant un relat imparcial de la vida, controvèrsies i èxits de la persona.

Mor Esteve Lucerón, el fotògraf de la Perona

Mor als 72 anys el fotògraf que va dedicar tota la seva obra al barri de barraques del districte de Sant Martí

3
Es llegeix en minuts
Ernest Alós
Ernest Alós

Cap de secció de Participació

Especialista en Quan puc escric sobre història, literatura fantàstica i de ciència ficció, ornitologia, llengua, fotografia o Barcelona.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Molts fotògrafs es van aproximar als barris de barraques de Barcelona, i específicament als habitats per la comunitat gitana de Barcelona, amb propòsit més o menys documental. Alguns complaent-se en el pintoresquisme, d’altres buscant la denúncia de les seves condicions de vida, altres simplement per documentar-los rutinàriament des del punt de vista de l’urbanisme. La llista és llarga, des de Postius amb Carmen Amaya al Somorrostro fins a Català-Roca, Cueta, Xavier Miserachs o Joan Colom. I darrere seu, tota la generació de fotoperiodistes dels anys 70. Però segons el fotògraf Jordi Calafell, comissari juntament amb Manolo Laguillo de l’exposició que pot visitar-se a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona sobre el fotògraf Esteve Lucerón, que va morir ahir, només dos fotògrafs van arribar a fotografiar aquesta comunitat des de dins. Un, Jacques Leónard (casat amb una dona gitana); l’altre el mateix Lucerón (la Pobla de Segur, 1950), que va fer de fotografiar el barri de la Perona el projecte de la seva vida, primer potser com a acte de consciència política (militava en el maoista Moviment Comunista de Catalunya) després integrat plenament al barri i sense que la seva obra tingués un discurs explícitament polític.

«Fotògraf d’un sol tema», el defineix Laguillo. El 1980 va començar a aparèixer amb la seva càmera per aquest barri que deu el seu nom a una visita d’Eva Perón, una llarga franja de barraques sobre el talús que separava les vies del tren i la Verneda, entre el pont de Bac de Roda i el del Treball. El 1990, amb la demolició del barri i el trasllat dels seus habitants a diversos polígons, va deixar de fotografiar. En part pels seus problemes oculars. Però segons Laguillo, Lucerón deia de la Perona que «si encara existís, encara seguiria fotografiant-la». Gairebé 40 anys després, va tornar a agafar la càmera. Però va ser per anar a buscar els veïns, els seus fills i ja els seus nets, al barri de Roquetes on molts d’ells havien anat a parar.

Lucerón mai va ser professional de la fotografia. La seva afició el va portar a estudiar en el Centre Internacional de Fotografía de Barcelona del carrer Aurora del Raval, de breu existència (1978-1983). «Era un aprenentatge diferent, que donava molta importància al reportatge social i a donar una visió fotogràfica dels barris de Barcelona», explica Calafell. Això el va fer aproximar-se al barri de la Perona, on a base de repartir petites còpies de les fotografies que feia, inicialment als nens, va començar a guanyar-se discretament la confiança dels veïns i ser acceptat per ells. Quan ja feia cinc anys que era per allà, el Patronat Municipal de l’Habitatge el va contractar com a vigilant dels locals on es desenvolupaven les classes i tallers que buscaven integrar laboralment la població i preparar-la per a la seva pròxima reubicació.

Posats a fer un exercici de fotografia comparada, hi ha similituds entre Léonard i Lucerón («tots dos es van integrar al territori gitano i el van fotografiar des de dins», explica Calafell) però mentre el primer s’inclinava més per documentar la pervivència de les formes tradicionals de vida de la comunitat, Lucerón retratava amb dignitat però sense romanticisme la seva realitat. Sense folklorisme però sense tampoc reflectir, per exemple, el més dur d’aquells anys sobre una generació sencera de joves gitanos.

Notícies relacionades

Inspirat en la fotografia social de Walker Evans o Lewis Hine, a més de les escenes de vida al carrer –«aparentment sense escenificació», segons Calafell– o en la superpoblada intimitat de les barraques, en els seus retrats en format 6x6, amb els seus personatges mirant frontalment –joves gitanos pares als 16, o dones i homes robustos, o rotllanes amb guitarres i palmes– podrien passar perfectament pels camperols expulsats de les seves terres del Dust Bowl de la Gran Depressió si no fos pels blocs de la Verneda que apunten al fons. «I destaca la presència de les dones, que tenen en comú un sentit, tot i que llavors no s’utilitzés aquesta expressió, de sororitat, quan parlen entre elles, construeixen alguna cosa, fan el menjar o cuiden els fills», conclou Jordi Calafell.

L’exposició sobre els reportatges d’Esteve Lucerón a la Perona pot visitar-se fins al 22 de maig a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, a l’antic convent de Sant Agustí. I a la web de l’Afb es pot accedir a la versió virtual de l’exposición ‘Esteve Lucerón i la Perona. L’espai i la gent’ i al catàleg digital d’aquesta.