27 reis, 19 vaques i la recepta de la magdalena: fetitxisme de Proust

¿I què?

I res. Són les dades que no serveixen per a res que ofereix Nicolas Ragonneau en el seu fetitxista ‘Le Proustographe’ (Editions Denoël), publicat amb motiu d’aquest any i mig de llarga celebració. Però, per descomptat, no s’ha de veure des de la perspectiva de la utilitat, sinó justament del fetitxisme, perquè el que ve a dir un llibre com aquest –que diu, per exemple, que en la ‘Recherche’ hi ha 99.106 comes, 38.961 punts, 5.091 guions, 3.652 punts i coma i 3.725 dos punts– és que Proust i la seva obra mestra són capaços, 100 anys després, de despertar aquesta classe de pulsió. No hi ha gaires obres com aquesta. L’assagista i crític literari francès Thierry Laget s’expressa així en el pròleg del llibre: «Nicolas Ragonneau ha creat ‘Le Proustographe’ considerant que ‘A la recerca del temps perdut’ és un fenomen d’amplitud còsmica, un prodigi de l’ordre de les aurores boreals, del pas dels cometes, dels eclipsis, que sobrepassa la condició humana i que cal traslladar a la nostra escala mitjançant infografies, corbes i diagrames per començar a percebre la seva immensitat».

Traslladar el diví a escala humana. D’això es tracta.

Dèiem: comes, punts, punts i comes. Però molt més: el ‘Proustographe’, a partir d’ara ‘Proustògraf’, diu que la frase més curta de la ‘Recherche’ és d’una paraula («¡Ah!», a ‘Pel cantó de Swann’) i que la més llarga en té 931 (gairebé tan llarga com aquest article), a ‘Sodoma i Gomorra’. Que l’escriptor francès fa servir més verbs que els novel·listes de la seva època –168 per cada mil paraules, quan la mitjana era de 163 per mil– i que la majoria els conjuga en passat. Que la frase mitjana de Proust és de 36 paraules i que més de la meitat de l’obra està construïda amb frases superiors a 50. I que la lectura completa d’aquestes 2.399 pàgines –en francès– requereix 127 hores i 47 minuts (en realitat, diu el llibre, és el que van tardar els lectors professionals contractats per fer l’àudio integral de l’editorial Thélème. El ‘Proustògraf’ matisa que un lector normal trigaria entre tres i cinc hores més).

Duquesses i comtesses

La llegenda, recorda el ‘Proustògraf’, diu que André Gide, llavors editor de Gallimard, va rebutjar la ‘Recherche’ amb aquesta frase: «Moltes duquesses i comtesses, no és per a nosaltres». Se sap de sobra que després se’n va penedir, però Ragonneau posa xifres a la tragèdia (que ho era, per a Gide): en la ‘Recherche’ apareix esmentat 845 vegades el títol de duquessa, 820 el de duc, 713 el de princesa, 462 el de príncep i 457 el de baró. I n’hi ha molts més. En total s’esmenten 16 reines (de Nàpols, de Portugal, d’Anglaterra, d’Espanya...), 27 reis (de França, de Prússia, de Polònia...), 30 princeses (de Guermantes, de Parma, de Luxemburg...), 31 prínceps, 41 duquesses, 36 ducs, 14 comtes, 17 comtesses, 20 marquesos i 18 marqueses i, per descomptat, un llarg etcètera. 80 vegades apareixen les paraules ‘aristocràcia’ i ‘aristòcrata’. Gide tenia raó, tot i que per descomptat es va equivocar.

Curiositat dins d’un món de curiositats, el bestiari de la ‘Recherche’ també és ampli: 25 cavalls, 21 papallones, 21 gossos, 19 vaques, 16 pollastres, 10 ànecs, 8 orenetes i 6 truites (i, de nou, un llarg etcètera). «Les plantes i els animals», escriu Ragonneau, «sovint són citats en el marc de sorprenents metàfores sexuals o per remarcar la bestialitat d’alguns personatges».

Bigotis i restaurants

Notícies relacionades

L’última cervesa de Proust | + Història

La prova de Proust

Més enllà de l’obra, el ‘Proustògraf’ es fixa en l’autor: en detalls com els cinc tipus de bigoti que va portar Proust durant la seva vida (i els anys en què els va portar) o els restaurants que va freqüentar a París (Maxim’s, per descomptat, però també La Rue, Le Boeuf sud le Toit i el Café Weber); proposa un esquema de l’habitació del 102 del bulevard Haussman on va escriure la ‘Recherche’ i recopila els pseudònims que va utilitzar per als seus articles mundans a ‘Le Mensuel’ i ‘Le Figaro (‘De Brabant’, ‘Bob’, ‘Dominique’, ‘Horatio’). També dedica un parell de pàgines a les drogues que va consumir l’escriptor, des de la morfina fins a l’opi, passant per l’adrenalina; revisa les fites de la seva biblioteca personal (Dumas, Racine, Gautier, Balzac, France, Tolstoi, Goethe, Emerson, Stevenson, Homer) i recorda que en 100 anys s’han venut 6,9 milions d’exemplars de la ‘Recherche’ a França. Per a un fenomen còsmic no és gaire. Proust mai serà un supervendes.

Atenció, ‘mesdames’, ‘messieurs’, amants i no amants de Proust, perquè el llibre té el seu ‘côté’ gastronòmic. Si algú vol menjar la magdalena i recobrar el temps perdut, conté la recepta per cuinar-la.