Per què Amèrica, per què Llatina, per què

La va respondre amb summa eloqüència –i consciència del significat de ser llatinoamericà– l’uruguaià Eduardo Galeano en la seva molt celebrada ‘Las venas abiertas de América Latina’ (Siglo XXI), un vast assaig que retrocedeix en la història per comprendre el paper que ha tocat representar als països llatinoamericans en el concert mundial. El de ser de segona fila. Publicat a principis dels anys 70, el llibre és reflex del moment de sotsobre que es vivia llavors a la regió, especialment als països del con sud, d’on era Galeano, i potser per això va donar una visió que avui és criticada en tant que incideix massa en el paper de víctima del llatinoamericà. Denúncia de l’imperialisme ianqui i dels estralls de la colonització, ‘Las venas…’ conserva tota la seva vigència 50 anys després de publicada.

Viatja també al passat, i allà es queda per explicar-lo, l’historiador britànic Robert Harvey, autor d’un dels millors llibres sobre les lluites per la independència que van tenir lloc a la llavors naixent Amèrica Llatina entre 1810 i 1830: ‘Los libertadores’ (RBA). Si encara avui es fa menció al somni de Bolívar com la referència d’un projecte continental, el llibre de Harvey busca l’origen d’això en les gestes llibertadores (apassionants) de personatges com, per descomptat, el mateix Bolívar, i altres alçats en armes com José de San Martín, Agustín de Itúrbide o Pedro de Braganza. «Els Llibertadors van sacsejar gran part del continent del jou espanyol, una de les fites militars més grans en la història de la humanitat. En la seva incapacitat per consolidar estructures polítiques estables i viables, van ser víctimes de la seva època i lloc», escriu Harvey, donant carta d’origen al destí que ha perseguit durant segles la regió.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

De la fascinació malsana pel cabdill llatinoamericà –tant dins com fora del continent– dona compte el magnífic ‘Descubriendo al general’, de Graham Greene (Capitán Swing), que l’autor britànic va escriure per explicar els cinc anys de la seva relació amb el dictador panameny Omar Torrijos. Per descomptat, per amarar-se d’Amèrica Llatina cal amarar-se de dictadors, i allà la ficció ha fet un treball tan bo que l’ha convertit en tradició: des de ‘El señor presidente’, de Miguel Ángel Asturias, passant per ‘Yo el supremo’, d’Augusto Roa Bastos; des d’‘El otoño del patriarca’, de García Márquez, passant per ‘La fiesta del chivo’, de Vargas Llosa: la literatura llatinoamericana, i en concret el ‘boom’, han deixat per a la posteritat el retrat d’una categoria de governant tan fonamental com nociva. Per descomptat, si es convé que comprendre l’Amèrica Llatina passa per comprendre la seva literatura, cal llegir la referencial ‘La gran novela latinoamericana’, de Carlos Fuentes, història del continent a través de la història de la seva ficció literària.

Incloure aquesta immensitat de 12 milions de quilòmetres quadrats i més de 400 milions d’habitants (i una llengua comuna, l’espanyol) és el que fa l’argentí Martín Caparrós en el seu recent ‘Ñamérica’ (Literatura Random House), un fresc de la regió fet de viatges i investigació que l’autor fa per tal de respondre a la pregunta de què és l’Amèrica Llatina avui dia. Mateix objectiu, per cert, que anima l’amè ‘Diccionario del amante de América Latina’, de Vargas Llosa (Paidós). Qui, igual com Volpi a Salamanca, va descobrir, ho diu en el pròleg, que era llatinoamericà a París. És una cosa que passa amb freqüència.