Contextos d’art Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El gust per les coses franceses a Espanya

S’acaba d’inaugurar a Madrid una exposició dedicada a l’art que des de França ha arribat a Espanya, entre els segles XVII al XIX

S’acaba d’inaugurar una exposició, a la seu de la fundació Mapfre de Madrid (passeig de Recoletos 23), dedicada a l’art que des de França ha arribat a Espanya, entre els segles XVII al XIX. Com sol ser habitual en el programa d’exposicions de la fundació Mapfre, la seva política de completar amb magnes exposicions aquelles llacunes que els grans museus de la capital no mostren, bé per espai o bé per falta de fons, també es compleix en aquesta ocasió. L’art importat que ha destacat a Espanya durant el segle XVII va ser el que arribava d’aquells territoris que pertanyien a la corona dels Àustria, bé des dels regnes de la península italiana bé des de Flandes. Per això, no és fins a l’arribada dels Borbons el 1700 quan l’art i els artistes francesos ocupen llocs de rellevància en els organismes oficials. El fastuós palau de La Granja i els seus jardins pròxims a Segòvia, la intervenció en els espais del palau d’Aranjuez i els seus jardins i, finalment, la magnífica església de Santa Bàrbara de les Saleses Reials, en ple cor de Madrid, són exemples de com el gust per les coses franceses va anar forjant al llarg del segle XVIII, promogut, en part, des de la Corona. No era fàcil en una societat aferrada als models derivats de l’arquitectura barroca del segle XVIII, amb els exemples de la façana de l’Obradoiro a Santiago de Compostel·la (1738-1750), la plaça major de Salamanca (1729-1756), o la façana del palau del marquès de Dues Aigües a València (1740-1744), que les noves propostes del país veí quallessin. De fet, és el record d’una infància dels borbons al país veí, d’una banda, i l’ímpetu il·lustrat derivat de la Revolució francesa, de l’altra, els que faciliten que els esquemes decoratius francesos derivats d’un refinament Rococó tinguin el seu lloc a Espanya. No només Felip V (1683-1746), sinó també una reina com Bàrbara de Braganza (1711-1758), criada en la cort lisboeta on el francès portava molt més temps convivint amb l’autòcton, afavoreixen que l’estètica, la música i l’arquitectura d’ascendència francesa s’assenteix a la Península.

La mostra comissariada per Amaya Alzaga, assistida en la seva coordinació per Gloria Martínez Leiva, selecciona més de cent deu peces dins de les conservades en museus i col·leccions privades del nostre país. El coherent discurs sobre l’evident presència de l’art francès dins dels ambients quotidians de l’època parteix de les arts decoratives com les grans introductores d’aquests nous models i estètiques, que a mesura que es va avançant en els segles es fa més incontestable. De fet, és a finals del segle XVIII i el XIX quan el gust per les coses franceses es fa més evident, sobretot, dins de les classes acomodades afins a la Il·lustració. No obstant, la guerra d’Independència després de l’ocupació pactada de la península Ibèrica, des del 1808 al 1814, genera una reacció estètica molt castissa on es reivindiquen les coses pròpies, i es dona lloc a uns tipus populars que Goya va immortalitzar. La capa espanyola i el tricorni conviuen ara amb les propostes més noves arribades de França.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

França es veu com a model, però també es rebutja pel que suposa de negació d’una estètica pròpia. És en aquell segle XIX quan la simbiosi entre el procedent del país més enllà del Pirineu s’adapta a la idiosincràsia espanyola, i dona lloc a una nova forma estètica de reivindicació de l’autòcton. Goya va ser un dels artistes clau en aquesta revisió de gèneres i composicions. La seva ‘Càrrega dels mamelucs a la porta del Sol (o 2 de maig de 1808)’ (1814), on el poble s’aixeca contra l’opressor, reivindica la veu del carrer de forma més evident que la ‘La llibertat guiant el poble’, de Delacroix (1839). Els tipus populars, fàcilment identificables, commouen per la proximitat, i assumeixen les conseqüències dels seus actes: ‘Els afusellaments de la Moncloa (o 3 de maig de 1808)’ (1814). Goya no necessita personificacions ideals del que és inherent a l’ésser humà, la llibertat, però també la justícia.

Aquesta exposició, oberta des de l’11 de febrer al 8 de maig, és una gran oportunitat per disfrutar com el gust per les coses franceses cala a Espanya, però també per advertir com les hispanes s’assumeixen en les avantguardes artístiques de finals de segle XIX del país veí.

Temes:

Art

Inicia sessió 0 Comentaris

Publica una carta del lector

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia