Ciutat Meridiana, lluitar per sobreviure | + Història

A vegades sembla que els problemes passen a determinats llocs perquè sí, com si no hi hagués una raó i fos culpa dels que les pateixen, però quan es gira la mirada enrere i es retrocedeix 70 anys, s’entenen moltes de les coses que passen avui en dia a Ciutat Meridiana.

A la miserable Espanya franquista, moltes persones van deixar casa seva per anar a Barcelona, atrets per l’esperança de trobar-hi una feina que els obrís un camí a un futur millor. Amb pocs diners a la butxaca, els nou vinguts s’instal•laven on podien. Molts van fer-ho més enllà de Sant Andreu, en barraques o cases autoconstruïdes en nou zones diferents (d’aquí que ara existeixi Nou Barris). No cal entrar-hi en detalls perquè segur que molts dels nostres lectors ho saben per experiència pròpia o familiar. 

Quan hi ha gent necessitada, sempre hi ha qui s’aprofita de la seva desesperació per fer negoci. Ho veiem actualment amb les màfies que envien els immigrants a morir al Mediterrani. I va passar a la Barcelona de l’alcalde Porcioles amb l’habitatge. La corrupció urbanística va permetre construir habitatges en llocs inhabitables. Un d’aquests indrets era a tocar de Torre Baró, als forts pendents propers a la Font Muguera, una zona propera a Collserola on es va filtrant l’aigua de la pluja fins arribar al Besós. Tot allò és tan humit, que els responsables municipals la van descartar per construir-hi un cementiri. Però una cosa són els morts i l’altra els vius. El promotor Enrique Banús va comprar els terrenys i amb la col•laboració de personalitats destacades de la Barcelona de la dictadura (el propi Porcioles, Joan Antoni Samaranch, Marià Ganduxer i altres) va iniciar la construcció de Ciutat Meridiana el 1963. A la campanya promocional es prometia als compradors que gaudirien de serveis que per nosaltres ara són bàsics; però que per aquells immigrants que començaven a somniar amb un pis propi eren un luxe: escoles, llars d’infants, centre sanitari, transport públic, equipaments esportius... Gent treballadora de Torre Baró i Vallbona van ser els primers a comprar-s’hi un pis, amb l’esperança de tenir una llar en condicions. La realitat, però, no va ser tan idíl•lica.

Els materials de construcció eren de molt mala qualitat i per culpa de les humitats del terreny, a la majoria de blocs van aparèixer filtracions. Els promotors no en van voler saber res i van acusar els propietaris de no tenir cura de casa seva, malgrat que els arquitectes responsabilitzaven a l’empresa. I pel que fa als serveis promesos, passaven els anys i no n’hi havia ni rastre. Ni escola, ni ambulatori ni quasi transport públic. 

Els veïns no es van quedar de braços plegats i es van començar a organitzar per reclamar el que els hi havien promès. Això va cridar l’atenció d’alguns periodistes que es van fer ressò de la seva problemàtica. Especialment, Josep Maria Huertas, que amb les seves cròniques va donar veu a una part de Barcelona deixada de la mà de Déu. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Amb l’arribada dels ajuntaments democràtics va semblar que s’acabarien els problemes, però ben aviat es va veure que no. Cada nova crisi els suposa un nou cop. Per això ara a Ciutat Meridiana hi ha tants desnonaments. Per això els veïns continuen lluitant, i segur que no deixaran de fer-ho.

---

Rebatejos irònics

L’enginy popular sempre és capaç de trobar maneres iròniques de fer evidents els problemes. Per exemple, ara a Ciutat Meridiana s’autoanomenen Vila Desnonaments per visibilitzar la problemàtica que estant patint els últims anys, i que arrosseguen des que va esclatar la crisi econòmica. En canvi, durant els setanta, n’hi deien el Barri de les Humitats.