Entendre-hi + amb la història

Una calba, un vot I + Història

La base de la democràcia es resumeix en la frase «una persona, un vot»; però a Corea del Sud han anat més enllà. A l’actual campanya per a la presidència del país el que els preocupa és si el votant té cabell o no.

Una calba, un vot I + Història

EFE

4
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

Poques vegades les campanyes electorals domèstiques de països llunyans arriben a la nostra premsa, excepte quan és el dia de les votacions o quan es fa públic qui les ha guanyat. Com més lluny és el país, menys se’n sol parlar. Doncs aquests dies, la campanya electoral per a la presidència de Corea del Sud ha aconseguit fer-se un lloc a les pàgines d’actualitat. El passat divendres, el corresponsal a l'Àsia, Adrián Foncillas, ens explicava que el candidat del Partit Democràtic, i màxim aspirant a proclamar-se vencedor dels comicis que se celebraran al març, Lee Jae-myung, ha promès que, si resulta escollit, l’alopècia serà tractada per la sanitat pública. Els adversaris s’han afanyat a titllar-lo de populista, mentre que els 10 milions de persones amb problemes capil·lars que hi ha al país li han començat a prestar atenció.

A la seva crònica, Foncillas explica que els homes coreans es preocupen moltíssim del seu aspecte físic i els que perden cabells es gasten fortunes en tractaments. Res de nou sota la capa del sol. Poques preocupacions hi ha tan masculines com evitar que la població capil·lar s’emancipi unilateralment del crani.

Tradicionalment la calba ha estat sinònim de pèrdua de joventut. De fer-se vell, vaja. I això no ho volen ni les mòmies. Almenys si hem de fer cas a la troballa feta pels arqueòlegs a Egipte. Als peus d’un sarcòfag hi van localitzar l’anomenat Papir d’Eber, on es recullen una llista de remeis per a malalties que el difunt podia patir en el més enllà. I sí, una d’aquestes era l’alopècia. Per si algú ho vol provar, segons ells, per evitar la caiguda calia preparar una potinga a base de barrejar figues, encens, greix d’oca i cervesa dolça, entre altres ingredients.

Els romans també tenien els seus propis remeis. Un dels més populars recomanava fer fregues amb oli de trementina i fonoll. Si més no aquesta opció devia fer més bona olor que l’ungüent que s’aplicava Plini el Vell, que aconsellava untar-se la closa amb ceba i mel o vinagre. Mentrestant, a les terres perses, als calbs se’ls suggeria seguir estratègies que servissin per reactivar el reg sanguini de la zona afectada. Aquí, l’interessat podia escollir o bé sotmetre’s a un tractament amb ventoses –un sistema encara utilitzat en certes teràpies tradicionals– o bé demanar col·laboració a les sangoneres. La imatge havia de ser maca perquè sí: un parell o tres d’aquelles bestioles passejant per la calba del sofert pacient. És clar que valia més allò que no pas fer servir el bisturí per fer incisions, solució que també es va practicar a Europa durant l’edat mitjana. En canvi, quan va arribar el Renaixement, es va preferir confiar en alternatives líquides a base d’herbes remeieres.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

A partir del segle XVIII, per posar remei a un problema que preocupa molt els afectats, van començar a aparèixer propostes que semblen tretes del laboratori d’aquell personatge de còmic anomenat professor Bacteri, secundari dels delirants còmics de Mortadel·lo i Filemó del llegendari Ibáñez. Un dels més fastigosos era un ungüent fet a partir de les deposicions de colom (no hi ha dubte que, si funcionés, de ben segur que la plaça de Catalunya de Barcelona encara estaria més concorreguda i els exemplars de la família dels colúmbids que l’habiten lluirien forá més formosos).

Al segle XIX, amb el desenvolupament de la indústria química, van aparèixer els primers intents seriosos de fer front a aquest maldecap. Alguns potser servien per evitar la caiguda del cabell, però les conseqüències per a la resta del cos no sé jo si eren massa bones; com en el cas de la pomada de mercuri que es va posar de moda al Regne Unit.

Cap d’aquests mètodes, ni els que vindrien després, va tenir èxit. Només a principis del segle XXI, gràcies a la millora de la recerca científica en aquest camp i al desenvolupament de medicaments eficients per prevenir la caiguda del cabell, s’hi ha començat a posar remei. I sinó, sempre hi ha l’opció de viatjar a Turquia. Qui sap si aviat també es podrà anar a Corea del Sud, gentilesa del futur president Lee Jae-myung si els 10 milions de calbs del país el voten en massa.


Notícies relacionades

Malaltia de la guineu

Sembla que el terme ‘alopècia’ se’l va inventar Hipòcrates el 400 a. C. En grec vol dir guineu. Aquest animal té tendència a perdre el pèl amb facilitat per culpa de la sarna. Per això, a l’hora de descriure el problema capil·lar al seu llibre ‘Sobre les malalties’, el metge més famós de la Grècia clàssica s’hi va referir com la malaltia de les guineus.

Entendre-hi + amb la història