Entendre-hi + amb la història
Esportistes, però artistes I + Història
Guillaume Martin és un ciclista que participa en les grans competicions del calendari internacional, però també és filòsof. No és estrany trobar esportistes amb vocació intel·lectual. Alguns han passat a la història.
Fa uns dies, el jugador del FC Barcelona Gerard Piqué va ser motiu de controvèrsia. Fins aquí res estrany, perquè el defensa blaugrana és un habitual de les tempestes mediàtiques. En aquesta ocasió, però, va traspassar una frontera que ningú amb el seu estatus havia gosat creuar mai: publicar l’ingrés de la seva nòmina. No cal dir que de seguida es va organitzar un rebombori fenomenal, i molts es van posar les mans al cap perquè un futbolista rebés una quantitat tan elevada. El sou dels esportistes professionals masculins sempre ha estat més discutit que el d’altres personatges del món de l’espectacle. I això que ara mateix l’esport és part de la indústria de l’entreteniment igual que ho són el cine o la música. Ningú discuteix el catxet d’una estrella de Hollywood o d'una estrella del pop. Hi ha tendència a menystenir els professionals de l’esport, com si no fossin capaços de fer res més. Segurament per això, hi ha altres notícies que passen més desapercebudes. Com la peça que fa uns dies Sergi López-Egea va escriure en aquest diari sobre el ciclista francès Guillaume Martin, actualment a les files de l’equip Cofidis i considerat un dels millors escaladors del pilot. Entre cursa i cursa, s’ha dedicat a estudiar filosofia i a fer un màster relacionant l’esport modern amb el pensament de Nietzsche. Fruit d’aquella recerca en va sortir el seu llibre ‘Sócrates en bicicleta’, que fa pocs mesos va publicar l’editorial Libros de Ruta. Ara n'ha fet una altra, 'La societé du peloton’, on combina ciclisme i filosofia.
Guillaume Martin és una rara avis, però no és un cas únic. Al llarg de la història hi ha hagut altres esportistes que han demostrat les seves habilitats i capacitats en l’àmbit de la cultura. De fet, n’hi ha que actualment són més reconeguts per això que per la seva faceta com a atletes. Aquest és el cas de Johnny Weissmüller, que ha passat a la posteritat per encarnar el personatge de Tarzan a la pantalla gran. Abans, però, va ser nedador i waterpolista de primer nivell, arribant a guanyar medalles pels EUA als Jocs Olímpics de París 1924 i Amsterdam 1928.
Com ell, altres també han tret partit del seu físic imponent per obrir-se camí en el món de la interpretació. Sol ser habitual entre els lluitadors. El cas més recent és el de Dwayne Johnson, que també va ser jugador de futbol americà a la lliga universitària i el 1991 va guanyar el campionat amb la Universitat de Miami. La llista d’esportistes que han provat sort amb l’actuació és llarga. Només cal recordar les dues versions de la basquetbolista ‘Space Jam’, en què apareixen Michael Jordan i LeBron James. En canvi, Wayman Tisdale, mentre jugava amb els Phoenix Suns, va començar la seva trajectòria com a saxofonista de jazz i el 1995 va gravar el seu primer disc amb el prestigiós segell Motown.
Entretots
El món del futbol també compta amb alguns personatges amb vincles a la cultura i les arts. Un dels més coneguts és l’escriptor francès d’origen algerià Albert Camus. Ell mateix va parlar de la passió que sentia per aquest esport al llibre publicat pòstumament titulat ‘El primer home’. Als 16 anys va arribar a ser el porter titular de l’equip juvenil del Racing Universitaire d’Alger (RUA). I, pel que diuen les cròniques, apuntava maneres. Potser si no hagués estat per la maleïda tuberculosi, que el va obligar a deixar l’esport, qui sap si el món no s’hauria quedat sense un dels grans escriptors del segle XX, però el futbol hauria guanyat un guardamalles de primera fila.
I el mateix hauria pogut passar amb el cantant Julio Iglesias. A principis de la dècada de 1960 defensava la porteria del Reial Madrid, on també havia jugat als equips del planter. El 1962, però, un greu accident de cotxe que gairebé el deixa paralític el va apartar del seu somni. La música es va convertir en el seu refugi i va trobar una nova vocació.
Alguna cosa tenen en comú tots aquests casos. Mai han renegat del seu pas pel món de l’esport i han reconegut amb orgull que els ha servit d’escola de vida. Al cap i a la fi, els grecs ja van demostrar, amb els Jocs Olímpics, que l’esport pot ser una activitat molt transcendental.
Notícies relacionades
Discòbol i pintor
En aquesta llista no pot faltar Al Oerter. Va ser medalla d’or de llançament de disc com a membre de l’equip olímpic dels EUA entre 1956 i 1968; també fou pintor i amant de l’art. Amb la voluntat d’unir les dues passions, va fundar Art dels Olímpics. Una entitat que promou els valors de l’esport amb creacions artístiques d’atletes olímpics i paralímpics.
Entendre-hi + amb la història
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
