Entendre-hi + amb la història Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

El camí de la rutina | + Història

Després de les festes, per a moltes persones aquest dilluns, 10 de gener, es torna a una rutina que s’allargarà quatre mesos, durant els quals quasi no hi ha festius. I això que precisament la rutina va néixer per escurçar el camí.

El camí de la rutina | + Història

Tve

4
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

Tot i que fa 10 dies que hem canviat d’any, per molts el 2022 comença aquesta setmana. A moltes cases, sobretot on hi ha criatures, s’acaben les vacances de Nadal i el so del despertador anuncia la tornada a la normalitat dels dies feiners. O sigui, tornen aquelles corredisses amunt i avall que comencen de bon matí: esmorzar, vestir-se, afanyar-se per arribar a temps a portar la canalla a l’escola o a treballar (o les dues coses). I després, a la tarda el viacrucis de les extraescolars. I així aniran passant dilluns, dimarts, dimecres... una setmana rere l’altra, sense cap dia festiu a la vista fins que arribi la Setmana Santa en un molt (però molt) llunyà mes d’abril. En definitiva, que avui s’entra de ple en la rutina. I si al fer-ho es té la sensació que el camí es fa llarguíssim pensin que fa 2.000 mil anys ja passava una cosa semblant i per això van acabar inventant aquesta paraula.

Fa dos mil·lennis, en aquesta part d’Europa es parlava llatí perquè l’Imperi romà havia estès els seus dominis de forma implacable, anant d’oest a est des del Pròxim Orient fins a la península Ibèrica; i de sud a nord, des de l’Àfrica fins al Danubi i la Gran Bretanya. I com han explicat tantes vegades els còmics de l’Astèrix –que amaguen molta més història que no sembla– els romans també van dominar la Gàl·lia, o sigui el que ara coneixem com França.

A diferència dels grecs, que en comptes de voler controlar físicament els territoris preferien promoure intercanvis comercials amb els autòctons dels llocs on arribaven, els hereus de Ròmul i Rem es dedicaven a ampliar les seves possessions, imposant les seves lleis, religió i llengua. Per això les anomenades llengües romàniques s’assemblen tant. Són descendents del llatí, la llengua del poder de fa dos 1.000 anys.

A cada província romana es van desenvolupar dialectes propis que, amb el pas dels segles, van acabar originant els idiomes que es parlen actualment. L’arrel comuna fa que tinguin sons i paraules similars. Aquest és el cas, per exemple, del terme ‘rutina’. És una adaptació del francès ‘routine’, que al seu torn és una evolució de l’expressió llatina ‘rupta via’, que literalment es podria traduir com «camí trencat», tot i que en realitat seria més correcte parlar de drecera.

Segons sembla, als camins i als corriols, quan algú decidia escurçar el trajecte a través d’un camp o un bardissar, es deia que feia ‘rupta via’. No fa falta viatjar al passat per veure-ho perquè és un hàbit molt comú que encara es practica on hi ha parcs i camins. En comptes de seguir el recorregut marcat, la gent prefereix passar per un espai inicialment no previst per estalviar-se uns quants passos. A còpia de trepitjar-lo, es va construint un nou camí i, amb el pas del temps, aquesta drecera es consolida, o sigui que neix una ‘rupta via’. A poc a poc d’aquí van sorgir els termes «ruta» i «rutina».

És important tenir en compte que l’evolució de les llengües no es va produir d’un dia per l’altre, sinó que es van necessitar segles. No va ser fins a l’edat mitjana quan es van començar a posar les bases d’idiomes com el francès, l’italià, l’occità, el català, el castellà... Aquesta lenta mutació es va fer a través de l’oralitat. Amb el pas dels lustres i les generacions, els parlants de cada territori van anar modificant el seu llatí. No era la primera vegada que hi havia un canvi de llengua, perquè abans de la vinguda dels romans cada poble tenia la seva pròpia, que van sucumbir a la pressió d’un poder administratiu, religiós i militar que imposava el llatí. Així doncs, quan l’imperi es va esfondrar i amb ell totes les estructures que el sustentaven, aquella llengua va seguir el seu propi camí a cada territori.

Notícies relacionades

I igual com el llatí no era immutable i amb el pas dels segles va acabar desapareixent, també passa amb les llengües actuals, en què les més fortes van introduint termes de les més febles en el vocabulari sense que els seus parlants en siguin conscients. Per això ara juguem a futbol i bàsquet, i mirem si tenim wifi a l’smartphone per saber què fa el nostre ‘crush’, tot i que sigui per fugir de la rutina diària.


El prestigi del llatí

Tot i que el llatí parlat va acabar transformant-se a través de la via oral, en l’àmbit de la cultura escrita va perdurar i va continuar mantenint un enorme prestigi fins fa un parell de segles. De fet, encara conserva alguns espais, com el nom científic de les espècies, que estan en llatí perquè tothom pugui identificar fàcilment animals i plantes.