El conte de mai acabar I + Història

«El conte de mai acabar» existeix. O més ben dit, existeixen. El seu origen és antiquíssim i es remunta, almenys, a l’Edat Mitjana, quan les narracions orals eren molt importants. Cal tenir en compte que, en aquella època, la majoria de la població era analfabeta i les històries i llegendes es transmetien de boca en boca. Tant a les famílies com a les places dels pobles explicar contes era un entreteniment habitual. Històries que passaven de generació en generació però que fascinaven a tothom. De la mateixa manera que ara ens enganxem a les sèries i no ens cansem d’encadenar un episodi rere un altre, la gent disfrutava de les bones faules i mai en tenien prou. El problema és que no existia aquest missatge de Netflix que pregunta si continues mirant la tele i que et recorda que potser seria convenient aturar-se per no acabar empatxat. En aquell temps, quan el narrador estava cansat i volia parar, o simplement tenia ganes de prendre el pèl a la seva audiència, recorria al conte de mai acabar.

L’estructura d’aquest tipus de narracions és molt bàsica: un personatge, que habitualment és un pastor, per unes determinades raons (buscar unes noves pastures o escapar-se d’algú, per exemple) es veu obligat a travessar un riu. En aquest punt hi ha diverses opcions a l’hora d’arribar a l’altre costat: o bé nedant, o bé amb una petita barca i, si no, servint-se d’un pont tan estret pel qual només pot passar una persona cada vegada. En la majoria d’històries els animals solen ser xais, però també hi ha versions on apareixen oques o galls dindis.

Amb aquests ingredients el narrador comença a exposar els fets i quan arriba al punt culminant de la trama i tot el món es mor de ganes de saber quin serà el desenllaç, el pastor arriba al riu i ha de començar a portar a l’altra vora primer un xai, després el segon, i el tercer, i el quart... I així fins que la paciència del públic acaba. En cas que es reclami al comediant que abreugi per saber com acaba, aquest respon que el ramat és tan gran que el conte només pot avançar quan totes les bèsties hagin passat. Els oients descobreixen l’engany, desisteixen i deixen el narrador amb la paraula a la boca, farts de veure com xais, oques o galls dindis travessen un riu.

Aquest tipus de contes eren tan populars que fins i tot apareixen al Quixot. Al capítol 20 de la primera part de l’obra mestra de Miguel de Cervantes, l’enginyós 'hidalgo' i el seu escuder Sancho passen la nit al bosc, on l’aprenent de cavaller vol enfrontar-se a un misteriós soroll que els atemoreix. Per fer-se passar la por, el seu fidel acompanyant explica la història d’un cabrer anomenat Lope Ruiz que, per escapar-se d’una pastora gelosa i possessiva, fuig cap a Portugal, però a l’arribar al riu Guadiana només troba una petita barca i vinga passar cabres... fins que el Quixot li diu a Sancho “no andes yendo y viniendo de esa manera que no acabarás de pasarlas en un año”. “¿Cuántas han pasado hasta agora?”,, li pregunta l’escuder, a la qual cosa el Quixot admet no tenir-ne ni idea. “He ahí lo que yo dije: que tuviese buena cuenta. Pues por Dios que se ha acabado el cuento, que no hay que pasar delante”, li etziba Sancho i el seu amo s’adona de la presa de pèl.

Els coetanis de Cervantes, coneixedors i habituats a la literatura oral, van saber apreciar la paròdia que suposava aquest fragment. Un exemple més de per què el Quixot és una de les obres més grans de la literatura universal. Esperem que el coronavirus tingui menys variants que cabres tenia el ramat de Lope Ruiz.

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Trucs per dormir

Si quan us fiqueu al llit sou dels que us costa agafar el son i recorren al vell truc de comptar ovelles, heu de saber que esteu fent servir una evolució dels contes de mai acabar. En èpoques pretèrites, a l’hora de posar a dormir els nens, se’ls solia explicar alguna narració d’aquest estil perquè, xai rere xai, , els vingués somnolència i tanquessin els ulls.