Dues dècades amb l’euro a la butxaca

I tot i que fa 20 anys que vam dir adeu a les pessetes, a molts els va costar desprendre’s de la vella moneda. Finalitzat el 30 de juny el termini per canviar els bitllets i monedes en pessetes per euros al Banc d’Espanya, els ciutadans havien bescanviat el 96,8% del valor de les pessetes que estaven en circulació el desembre del 2001, que ascendia a 48.750 milions d’euros. Ha quedat, per tant, sense bescanviar el 3,2% del valor dels bitllets i monedes en pessetes en circulació el desembre del 2001, l’equivalent a 1.575 milions d’euros.

La introducció de l’euro, un dels símbols més tangibles de la integració europea, va suposar una fita en la història d’Europa. En aquestes dues dècades s’ha posat a prova la seva viabilitat.

L’ingrés a l’eurozona va permetre a Espanya culminar una aspiració llargament desitjada: la plena homologació a Europa. També va suposar compartir amb les economies més pròsperes de la UE un marc institucional que s’esperava que possibilitaria arribar a més nivells de creixement i benestar. Vint anys després, la distància en termes de PIB per càpita que la separa d’aquests països és, no obstant, pràcticament la mateixa que hi havia abans, cosa que posa de manifest com de complex resulta atrapar els líders.   

Com totes les experiències d’aquest tipus que van tenir lloc anteriorment, la UME va generar una sèrie de beneficis per als ciutadans que van acceptar compartir moneda, el més evident dels quals (i també el menys rellevant en termes econòmics) va ser l’eliminació dels costos de transacció que suportaven fins al moment, cada vegada que es relacionaven amb la resta de països membres. També va eliminar el risc de tipus de canvi entre els països, cosa que afavoria l’entrada d’inversors estrangers als seus mercats de capitals. Des de la perspectiva dels costos, va implicar cedir a un organisme supranacional, el Banc Central Europeu (BCE), el disseny de la política monetària i renunciar a l’ús del tipus de canvi com a instrument d’estabilització macroeconòmica.  

La falta de voluntat política va impedir que la unió monetària anés acompanyada de la unió fiscal. Buscant evitar, a més, que la conducta dels indisciplinats perjudiqués la resta es va reduir el marge de maniobra de les polítiques fiscals nacionals, es va prohibir al BCE actuar com a prestamista d’última instància dels governs i es va explicitar que la Unió no ajudaria els països membres a fer front als seus compromisos de pagament. La mobilitat factorial (llegeixi’s l’emigració a la resta de l’eurozona) i la devaluació interna (reduir salaris i beneficis) van passar a ser de facto els únics instruments dels quals disposarien els membres de l’eurozona per fer front a impactes negatius de caràcter asimètric.  

Per als països del sud d’Europa, com Espanya, l’adhesió a una àrea que presentava una elevada estabilitat macroeconòmica va possibilitar una substancial caiguda dels seus tipus d’interès que, a l’avivar de forma excessiva la demanda interna, va acabar causant tensions inflacionistes i creixents dèficits en les seves balances per compte corrent. A diferència de l’ocorregut en el passat, quan, assolits certs nivells de dèficit exterior, els mercats es mostraven reticents a continuar proporcionant fons, i això obliga les autoritats a prendre mesures per corregir-ho, la pertinença a l’eurozona va permetre a tals economies finançar sense problemes les creixents necessitats de recursos que van presentar en el període 1999-2007. Com a contrapartida, això sí, el seu grau d’endeutament davant l’exterior va arribar a nivells estratosfèrics.  

L’esclat de la crisi financera va canviar de forma radical la situació. La magnitud dels desequilibris acumulats, el creixement exponencial del deute públic a mesura que creixia la crisi i, tan o més important, la falta de confiança en la capacitat d’aquestes economies per afrontar els seus problemes en el marc de l’eurozona van impedir a les seves empreses, bancs i tresors continuar finançant-se en els mercats internacionals. El resultat final no va ser un altre que una fragmentació total de l’eurozona, que va arribar a posar en qüestió la seva pròpia supervivència. 

  

Salvat per l’actuació del BCE, en la segona dècada d’existència de l’euro es van fer passos cap a una integració bancària més gran cedint a organismes supranacionals la supervisió i la resolució de les entitats de crèdit. Es va avançar també tímidament cap a la unió fiscal creant, entre altres instruments, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MEDE), per facilitar ajuda financera als membres de l’eurozona que ho necessitin. Les mesures preses recentment per la UE per combatre la pandèmia, i en concret la decisió d’emetre deute mancomunat per finançar préstecs i subvencions als països comunitaris, poden en canvi acabar sent un gran pas endavant per a l’assoliment d’una veritable unió econòmica i monetària. No serà, per descomptat, fàcil, però amb una mica de sort no faran falta 20 anys més per culminar la tasca. 

Han passat 20 anys des que l’euro es va convertir en la moneda única de l’eurozona. En relació amb el compliment dels requisits apuntats per la teoria de les àrees monetàries òptimes (AMO), que va consolidar l’estructura de l’euro, es pot afirmar que el benefici de compartir moneda ha superat els costos. Queda pendent el requisit de similitud d’estructures productives, ja que l’eurozona ha contribuït a una especialització més gran, però no a la convergència d’aquestes estructures.

El requisit de flexibilitat de preus i salaris que permetin un ajust ràpid sí que s’ha complert. Això es va poder comprovar durant la crisi financera i la de deute sobirà, en què algunes economies de l’eurozona, com és el cas d’Espanya, van experimentar un ajust via augment dels nivells d’atur, unit a una devaluació interna amb ajust de preus i salaris, com a mecanismes de defensa davant la recessió. Respecte a la mobilitat de factors, s’ha experimentat un augment de la mobilitat de capitals, però no passa igual amb el factor treball.

 

Un altre requisit era la necessitat d’un elevat grau d’integració financera. En el dia d’avui s’ha avançat en aquest sentit, principalment pel que fa a control bancari, però encara no es pot parlar d’una integració bancària ‘stricto sensu’. Referent a integració fiscal, encara és molt incipient, i al si de l’eurozona hi ha països amb preferències fiscals, ja sigui per la part de la despesa o dels ingressos, molt diferents. És a dir, es disposa d’una única política monetària però 19 polítiques fiscals diferents, una diferent per a cada país amb euro.

Si s’analitza la variació de magnituds dels països de la UE durant aquests 20 anys, diferenciant el comportament dels països de la zona euro, els dos grups experimenten comportaments diferents. Els països amb una moneda diferent de l’euro, a mesura que passen els anys, perden els seus possibles avantatges competitius, mentre que l’eurozona presenta un nivell de creixement més sòlid.

Als països que adopten l’euro s’aprecia una reducció de la variabilitat de les macromagnituds, cosa que apunta un clar paper estabilitzador de la moneda única en indicadors com el PIB real, el consum privat, la demanda nacional, la taxa d’atur, la inflació, el dèficit públic o el tipus d’interès. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Durant la crisi de la covid, a diferència de les anteriors crisis, no s’ha posat en dubte la viabilitat de l’euro, però sí que s’ha evidenciat que l’impacte d’una de les crisis més simètriques de la història ha posat sobre la taula la problemàtica de compartir moneda i política monetària amb 19 receptes fiscals diferents.

Com ja va passar en les anteriors crisis, veurem els EUA sortir de la crisi com una unitat, coordinant la política fiscal i la de la reserva federal; un gegant com la Xina mantenir nivells de creixement elevats; i Europa cedint posicions en el pes relatiu del PIB mundial, com ja va passar després de la crisi financera.