Entendre-hi + amb la història

La cabina, trucant a la història

A punt de celebrar-se el 50è aniversari de l’estrena de ‘La cabina’, s’ha volgut homenatjar el seu creador, Antonio Mercero, instal·lant-ne una rèplica a prop d’on es va fer el rodatge. Mig segle després les cabines són història.

La cabina, trucant a la història
4
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

Un se n’adona que es fa gran quan objectes de la seva quotidianitat han de ser explicats a la descendència. Proveu de fer-li entendre a la canalla de menys de 10 anys com funcionava una màquina d’escriure, un radiocasset o una cabina telefònica. Ells, que han nascut amb un mòbil a les mans, fan ulls com taronges al saber que abans si volies trucar havies d’utilitzar aquests petits habitacles.

Aquests dies la cabina és notícia perquè a Madrid l’han convertit en monument. A la plaça Conde del Valle de Súchil del barri de Chamberí han col·locat una rèplica del model que hi havia al carrer fa mig segle per homenatjar el cineasta Antonio Mercero, creador de ‘La cabina’, una angoixant pel·lícula protagonitzada per José Luis López Vázquez. La història era tan bona que va ser la primera cinta espanyola d’aconseguir un premi Emi, en una època en què la producció audiovisual era a anys llum de l’actual. Hi havia tanta diferència com la que hi ha entre un ‘smartphone’ i un telèfon de monedes com el del film.

Val a dir que el telèfon es va començar a escampar molt abans. El 1876, el nord-americà Alexander Graham Bell el va patentar (tot i que en realitat va ser inventat per l’italià Antonio Meucci, tal com ja vam explicar en aquest mateix espai fa uns mesos). A Barcelona, les primeres proves es van fer el 1877 a l’Escola Industrial i, a poc a poc, van anar sorgint iniciatives locals a tot arreu. Quan l’Estat va veure la transcendència d’aquesta tecnologia, va decretar que fos un monopoli estatal però, dos anys després, al no disposar de recursos econòmics ni tecnològics, va rectificar i va permetre l’explotació privada del servei. Com és fàcilment comprensible, això va afavorir l’expansió del telèfon en les grans concentracions urbanes perquè era on hi havia més possibilitat de negoci per a les empreses. En conseqüència, la població rural, que llavors era molta, no es podia beneficiar de l’invent.

Per això, quan el 1914 es va constituir la Mancomunitat de les quatre províncies de Catalunya, una de les màximes prioritats dels dirigents va ser fer arribar les línies als pobles més petits. A la majoria de localitats el que es feia era instal·lar un terminal en un punt del municipi, des d’on el veïnat podia comunicar-se.

Les dades parlen per si soles: si el 1914 només hi havia telèfon a 38 localitats catalanes, es va arribar a les 410 el 1923, quan la dictadura de Primo de Rivera va intervenir el govern català per acabar dissolent-lo. A partir de llavors, la gestió va quedar controlada per Madrid a través de la Compañia Telefónica Nacional de España, una entitat que tothom anomenaria simplement la Telefónica.

Va ser durant aquesta època que es va posar la primera cabina. Per ser exactes s’hauria de dir caixa. El 1928, on ara es troba la sala de festes Florida Park del Retiro, hi havia un balneari freqüentat per la flor i nata madrilenya. Per dotar el local amb els últims avenços, es va voler instal·lar un telèfon públic, que funcionava previ pagament. L’aparell estava protegit per una mena de caixa de fusta, que s’obria quan s’havia de fer servir.

Encara faltaven molts anys perquè arribessin les cabines que, els que ja tenim una edat, vam conèixer. La primera es va posar el 1963 i, amb comptagotes, es van anar escampant per tota la geografia. A les darreries dels seixanta aquells telèfons públics protegits per una marquesina vermella eren molt populars. Tot un signe de modernitat per a un país que feia poc que havia descobert la televisió i assistit als primers concerts dels Beatles.

Notícies relacionades

No és estrany doncs que, de la mateixa forma que en ple segle XXI un cineasta pot ordir trames narratives en què l’eix central siguin tecnologies molt avançades per a nosaltres, com per exemple la realitat virtual posem per cas; el 1972 el director Antonio Mercero escollís la cabina per a l’argument d’una història en què el protagonista quedava atrapat. L’impacte de la pel·lícula va ser tal que segur que, en alguna ocasió, tots els que vam utilitzar aquests telèfons de monedes vam témer convertir-nos en José Luis López Vázquez.


Unes 150.000 actualment

Es preveu que el 2022 es desmantellaran les últimes cabines telefòniques que segueixen en funcionament. Tot i que ara costen de localitzar, al carrer encara n’hi ha unes 15.000. Una altra cosa és que algú les necessiti. Segons dades de Telefónica, només s’utilitzen una mitjana de 0,37 vegades al dia. La raó del desús tothom la sap: el telèfon mòbil.