25 anys de la Constitució que va canviar Sud-àfrica I + Història

A partir d’aquell moment, ell i Klerk van passar per un període negociador ple d’alts i baixos, i amb moltes pressions dels racistes blancs per intentar impedir el que es va aconseguir el 27 d’abril de 1994: les primeres eleccions democràtiques i multiracials de Sud-àfrica. La formació liderada per Mandela, el Congrés Nacional Africà, va guanyar sense discussió a l’obtenir el 62,6% dels vots. Gràcies a això aquest pres polític es va convertir en president del país. Però ell sabia que només era la meitat del camí. Per culminar el final definitiu de l’apartheid i construir una nova Sud-àfrica va formar un Govern d’unitat nacional.

Paral·lelament, els diputats i diputades assumien una missió que molts van creure que seria impossible complir: redactar una Constitució que recollís l’esperit del nou projecte comú entre tots els sud-africans. Segons marcava la llei electoral només tenien dos anys per aconseguir-ho. Per treballar de manera més eficient es van organitzar sis comissions, que es van ocupar de temes com l’estructura de Govern, els drets fonamentals, l’organització territorial i el sistema judicial.

Durant el procés, el president Mandela es va mantenir al marge dels debats i les negociacions, malgrat que les diferències alentien la redacció del primer esborrany. L’agost de 1995 hi havia seriosos dubtes que la Constitució estigués acabada a la primavera següent. Si no s’aconseguia caldria tornar a començar i convocar nous comicis, cosa que es traduiria en més inestabilitat política en un país que vivia amb incertesa els esdeveniments.

Conscients de la situació, els redactors van fer un esforç titànic per presentar un primer esborrany al novembre. Amb la voluntat d’implicar al màxim la ciutadania, es van imprimir cinc milions de còpies en 11 llengües oficials diferents per distribuir-la a tot el territori. L’objectiu era que la població conegués el text i pogués presentar esmenes per millorar-lo. El resultat de la iniciativa va ser espectacular i es van registrar unes 250.000 peticions, que en els mesos posteriors van ser estudiades per després descartar-les o incorporar-les.

El ritme de treball era frenètic i s’anaven superant els punts de desacord, però el febrer de 1996 encara n’hi havia 68 que no se sabia com resoldre. Entre els temes més controvertits estaven la pena de mort, el nivell de protecció de la propietat privada dins de la Constitució o quines havien de ser les llengües oficials.

La situació estava tan enquistada que, entre l’1 i el 3 d’abril, fins i tot es va realitzar una sessió a porta tancada en una localitat costanera, on els polítics van poder llimar diferències lluny de la premsa. Durant aquell mes, el món seguia amb l’ai al cor el desenllaç de les negociacions, amb la por que no es culminés el repte. Però sí, finalment, el 8 de maig es va acabar la versió definitiva, que va ser acceptada pel 87% dels parlamentaris.

Després de superar els tràmits pertinents, el president Mandela la va firmar el 10 de desembre en una cerimònia celebrada a Sharpeville. Començava una nova era a Sud-àfrica.

---

Notícies relacionades

El ‘qui és qui’ de les decisives eleccions colombianes

Dia Mundial de les Abelles: del pare de l’apicultura a Napoleó | + Història

Escenari simbòlic

El lloc escollit per a la firma estava carregat de simbolisme. Sharpeville havia sigut un dels primers llocs on es va aplicar l’apartheid i era recordat perquè, el 1960, van ser assassinades 69 persones negres, que participaven en una manifestació pacífica per protestar contra les lleis racistes. Firmar la Constitució allà significava tancar el cercle.