La fortuna d’un museu o la descentralització de l’art

El Museu de Belles Arts de València té uns fons extraordinaris de pintura dels segles XV i XVI, en especial els relacionats amb l’avantguardista escola valenciana d’aquell període i la pintura italiana i espanyola del segle XVII, però estava una mica mancat de pintura flamenca d’aquest últim moment malgrat l’extraordinari Retrat eqüestre de Moncada d’Anton van Dyck –només per aquesta obra i l’Autoretrat de Velázquez ja està més que justificada la visita al Belles Arts de la ciutat del Turia–. Ara, amb l’arribada de la donació Gerstenmaier el museu tindrà una molt bona representació de la pintura flamenca de finals del segle XVI i XVII. Des de la singular Crucifixió d’Adriaen Thomasz Key, pintor més conegut pels seus retrats que per les seves escenes religioses, als paisatges de Joos de Momper i les naturaleses mortes i flors de Jan van Kessel i Gaspar Verbruggen. Les seves obres reuneixen tres dels gèneres artístics que van donar a l’escola flamenca de pintura la seva prestigiosa fama i popularitat, com apunta Francisco Pacheco, mestre de Velázquez, al seu llibre sobre l’Art de la Pintura.

Entre totes les peces, potser la que causa més expectació entre tot el llegat és la coneguda com a Verge Cumberland. Realitzada sobre taula, el sentit esmaltat dels colors i l’entranyable quotidianitat dels dos personatges responen a les característiques més genuïnes d’aquesta escola: el gust per la representació de la realitat circumdant i l’acabat preciosista de les seves obres. Si a això s’uneix que aquesta composició va ser ideada pel pintor amb més prestigi a Europa al segle XVII, fan de la peça en si, una joia. Peter Paul Rubens planteja aquesta escena de la mare amb el seu fill despullat dret en primer pla a l’ala esquerra del Tríptic Michielsen, actualment al museu de belles arts d’Anvers. Davant l’escena del tríptic, la pintura de València dona més amplitud a la figura de la Verge, reduint l’espai en altura i baixant la seva mà dreta al costat dels peus del Nen. Les diferències demostren que la versió valenciana no és una mera còpia, sinó una interpretació de l’artista que molts d’altres van seguir. Rubens en aquesta imatge presenta una icona de la maternitat. Un arquetip que transcendeix qualsevol interpretació religiosa. És una mare emparant el seu fill en els seus primers passos. De fet, possiblement el pintor va utilitzar els trets de la seva primera dona, Isabella Brant, i del seu fill Albert, per als seus rostres.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Independentment d’aquestes anècdotes entorn de la Verge Cumberland i les pintures flamenques que han recalat al Museu de Belles Arts de València, el més interessant de tota aquesta notícia són dos aspectes. El primer és la importància que les col·leccions privades i els col·leccionistes de nivell tenen dins del nostre país, i el segon és la generositat que els és pròpia, deixant a centres públics part de les seves col·leccions. El museu de València ja va viure això amb el llegat Orts Bosch; el museu d’Astúries també s’ha vist beneficiat amb les col·leccions Plácido Arango i comtessa viuda de Villagonzalo; i el de Bilbao, museu molt més acostumat que l’elit basca li donés part de les seves obres, ha rebut en les últimes setmanes una pintura d’Artemisia Gentileschi. L’Art amb majúscules ja no es concentra a les grans capitals gràcies als grans col·leccionistes. Ara, a províncies, com es deia abans, un es pot delectar una tarda de diumenge amb els grans artistes de la Història de l’Art.

València té ara un lloc on Rubens, Van Dyck i els més significatius pintors de l’escola flamenca en els seus diversos gèneres s’uneixen per donar una imatge concisa del que va suposar al segle XVII. Només els quedaria deixar un buit per a una obra de Jordaens.